Per què Artur Mas resta

Per què Artur Mas resta

En els darrers anys i per diversos factors ha sorgit espontàniament un corrent que s'ha arrenglerat amb l'independentisme. Des d'entitats i associacions i senzillament com a vots particulars, l'opció separatista s'ha anat allunyant de la vessant radical del catalanisme polític i ha pres el carril central. La moderació és ser independentista, afirmava V. Partal: la resta és extremsime i radicalitat. En aquesta onada, el partit polític que que govern al territori s'ha trobat davant de la dicotomia de, o bé enfront-se obertament al procés, o bé afegir-s'hi (la tercera via, l'autonomisme de transició ha periclitat de mort natural, o millor dit, d'asfíxia). Tan grossa ha estat aquesta onada que el partit majoritari, de tall conservador, ha decidit afegir-s'hi, d'una manera més o menys voluntària o conjuntural. Com sigui, Cdc ha passat al bàndol de l'independentisme i ha començat a preparar, des del Govern (autonòmic) estant les mesures pertinents: ara, ¿segur que han estat pertintes aquestes mesures?; ¿segur que no confonem la feina dels partits amb la societat ( i les entitats que la vertebren) en general (i les entitats que la vertebren)?
Els partits polítics s'han de limitar a aconseguir vots; la societat ja dóna les idees i pen les iniciatives pertinents: el país treu dos milions de persones al carrer i el partit conservador (i majoritari al Parlament autònom) --recordem que els altres fa anys que hi eren-- canvia de bàndol. Per tant, quan hi ha eleccions, els partits s'han d'espavilar per aconseguir el major nombre de sufragis i la societat ha de poder escollir lliurement --¿en llibertat?-- segons el propi credo. Es pot ser independentista d'esquerres i es pot ser independentista de dretes --és històricament menys freqüent, però passa. I suara tenim tres partits que representen opcions diverses: un de centre-dreta, un d'esquerra liberal i un d'esquerra radical. Voler unificar les opcions és atacar el pluralisme. Sacrificar la voluntat popular pot tenir sentit en un determini molt clar: en aquest cas, la independència. ¿Però no fóra més lògic que els tres partits fessin funcionar les seves maquinàries pel seu costat i encabat sumessin els uns amb els altres per l'esforç immens i puntual que significa declarar la independència? Parlem-ne una mica.
En aquest moment (¿històric?) del desplegament nacional el país ha d'encarar unes eleccions, molt probablement el setembre d'enguany, en les quals els ciutadans podran escollir de quin país volen formar part.

Els recels

Artur Mas, com a president del Govern, ha decidit convocar eleccions anticipades el setembre. És la seva potestat. Fins i tot hom pot retreure-li que per què les fa tan tard --quan la societat ja s'ha mobilitzat fins a l'extrem i quan l'opció independentista ha ocupat tota la discussió política (i social --el diners i la desigualtat social dericavada de la crisi--, i cultural --¿què en fem del català?, i econòmica --l'escanyament programat per part del govern espanyol--, etcètera). I les ha convocat amb la idea de concorre-hi des d'una llista única, per tant, contravenint la tradicional pluralitat dels catalanisme polític: "No és la llista del president, sinó la llista amb el president", ha declarat Mas. D'acord: però pot ser --de fet, és-- que una part essencial (potser majoritària, fins i tot) de la societat independentista no tingui res a veure amb els postul·lats de Mas. I en receli. Per una sèrie de raons, per exemple (així pescades al vol d'una conversa i sense la voluntat de ser exhaustius):

L'evolució no sabem cap a on ens durà

1. Perquè Mas fa dos anys que s'ha sumat al procés i el vol capitalitzar. Benvingut a bord, mariner Mas: però vostè és dels útlims a pujar i per tant no en pot ser el capità;

2. Perquè Mas podria ser capità si pogués demostrar galons: per exemple, amb l'anomenat full de ruta.

Esquema essencialíssm de l'anomenat Full de ruta

Però aquest itinerari màgic (terme provinent, per cert, d'un pla de pacificació fracassat a l'Orient Mitjà, ai las) el qual Mas oculta gelosament i del qual en subministra infomació en comptagotes, té a tothom desorientat, començant pels del seu bàndol. En un primer moment podia semblar una bona idea, aquesta marxa lenta, especialment perquè en ser imprevisible no podia ser atacada frontalment per l'enemic. Però ha arribat a un punt que la societat s'ha adonat que el president no amagava dades sinó que no en tenia. S'ha escampat la sensació que la nau va la deriva, que no hi ha pla b (de fet no hi ha ni pla a). Només els seus més estrets seguidors poden evitar caure en una desconfiança que, a pleret, es va perdent la por a manifestar.3. La desconfiança en el pla polític s'estén al nivell personal. Mas ha encarregat una llista del president a les anomenades associacions sobiranstes (que prèviament ha mirat de controlar, cas de Jordi Sànchez, que ha saltat del còmodíssim despatx de segon del Síndic de Greuges a la direcció de l'Anc després d'unes eleccions internes bastant opaques) sense previ avís. Així, en públic, a la brava: tal com va fer amb Erc, el primer partit de l'oposició quan va presentar-li la idea de la llista única: "o jo o res", va assestar Mas a Junqueras en plena abraçada de l'ós. Mas no tracta d'igual a igual a ningú: vol al seu voltant persones --i institucions-- submises i afectes; entén la politica com un anar posant fites ací i allà per fer-hi passar el seu ramat; ballant alegrement la resta al so del seu flabiol. Evidentment això desperta desconfiança (i la informació diu que, a hores, d'ara, 23 de juny, les entitats s'han donat 15 dies de temps per respondre al president que guanyar vots no és la seva feina; que aquesta tasca és la pròpia dels partits polítics i que s'espavili que ja és prou gran; amb elegància i educació, esclar; i amb fermesa --esperem).
4. L'històric: Mas es va deixar perdre unes eleccions quan, per desconfiança, va abocar Carod-Rovira a mans dels Psc; ja ha plogut des d'aleshores; menys reculat en el temps, va començar la legislatura --l'actual-- pactant amb el Pp (sí, sí, amb el dimoni escuat). Després ha arribat a un acord de lesgislatura amb Erc pel qual Ciu pot fer el que li sembli (per exemple les nefastes retallades) i Erc no té dret ni de queixar-se ni d'entrar al govern per aplicar polítiques alernatives --en virtut de la unitat icrebentable per l'assoliment de la culminació del pocés, bla, bla. La història coetània, doncs, tampc juga en favor del president.5. La por a Madrid. Mas va anunciar un referèndum --amb un canvi de nom-- i va incomplir. Va tornar-li a canviar el nom i va posar unes caixes de cartró al carrer que pretenien vagament recordar unes urnes. I així i tot, gairebé dos milions de persones li van donar suport. Però ací, eñ que és rellevant és el fet d'ajupir-se davant de les amenaces del govern espanyol. Madrid ha volgut ficar la família Pujol a la presó --que no ha comès cap delicte!, diguin el que diguin-- i en comptes d'aprofitar l'oportunitat i ensenyar les dents, Mas es mostrar contret amb la cua entre cames. Davant de la pressió del govern espanyol, el president ha nat "procrastinant" --mentre la situació econòmica i política del país es degrada lentamant però segura-- la data dels comicis. I davant de la por a l'enfrontament reclama una llista unitària per tal que no se sap ben bé qui el protegeixi de l'embat de les ones del negre oceà. Més tard o més d'hora, Mas s'haurà d'enfrontar al problema. Pot allargar-lo tant com vulgui, pot fe l'estruç i entrrar el cap i dir que no passa res, pot fer com la quitxalla que mira cap a un altre costat; però el problema roman. Si no s'hi veu en cor, que deixi el seu lloc a un altre més capacitat.6. El populisme. Mas és un polític normalment discret, que no gasta exabruptes i amb un to generalment --per bé i per mal--, força baix. Fins ara. Ja ha dit: "si no guanyo les eleccions, plego". Des d'un punt de vista objectiu, és incontrovertible. En el context actual, es fa intolerable. És ell que ens ha ficat ací seguint el tempo i les maneres que ell ha marcat. Fa recordar aquell Felipe González, un dels polítics més nefastos de l'Europa de la segona meitat de segle XX quan, veient que les enquestes asseguraven un sufragi favorable a la sortida d'Espanya de l'Otan (campanya de la qual ell s'havia servit), per interessos, per realpolitik, per por als Estats Units o per ser un poca-vergonya sense escrúpols, va llançar l'amenaça: si no voteu a favor de l'Otan, jo, que són el cabdill, me'n vaig. I llavors, sabreu el que és bo... I la gent va votar (a Catalunya, per cert, no: n'hauria de prendre nota el president). Dellà del mar, un general llatino-americà de nefast record, proclamava, "o jo o el caos". Ell va plegar i el món ha continuat donant voltes, fins i tot a la vella Xile.D'això se'n diu populisme. I és un mal propi de les societats primitives i poc cultes. I estrany a les nostres latituds. Tanmateix, Mas, en la seva proposta de llista unitària ens ha sermonejat: ep, que si no sóc escollit per aclamació, m'enfado i me'n vag cap a casa. Doncs noi, si et treomlen les cames i no et sents preparat, doncs gaierbé potser que pleguis, ¿no?Per totes aquestes raons, Mas ja no suma, Mas és menys. No es tracta que haguem de fer la proclamació sense Ciu, al contrari: es tracta que la poguem fer des d'un punt de vista obert i transversal i no sotmès als designis d'un senyor que compta amb un suport cada cop més reduït (pels seus propis errors i malsentesos; passem de llarg de les pressions exteriors, que, com diria el Mestre, "ara no toca") socialment, electoralment i que el que és més rellevant, espiritualment. Moltes persones que votaran sí al referèndum (no sí, sí, que un referèndum no és una broma ni un test del facebook) votaran altres opcions que no siguin Ciu --o succedanis. Fins i tot es podria donar --i de fet, molt possiblement passi-- que una llista altra, dins de l'indpendentisme tradicional, superi la del president. I que conseqüèntment rebi l'encàrrec d'encapçalar el procés.

Serà aleshores, el dia que finalment Mas, tal com va anunciant als quatre vents, plegui, que ens adonarem que en realitat no hem perdut el pare esptirual sinó que ens hem tret un obstacle del davant, una llosa pesadíssima i una pedra punxeguda a la sabata; segurament haurà estat el segon --l'altre és "l'obstacle tradicional", però amb aquest ja hi comptem, és l'enemic --impediment més gran per fer que el procés arribi a bon terme. 

El procés i les ziga-zagues inacabables

 Passa de vegades que el camí més curt entre dos punts --i el paper d'estrassa que ha respresentat fa poc Udc n'és una demostració palmària-- no sempre és una línia recta. Però quan la nau vira tant i amb tanta força, el més probable és que el tripulants acabin marejats. Com ja digué Lenin --i segurament moltes d'altres persones, com per exemple Riqui Martin-- de vegades cal fer una passa enrera per agafar impuls i i fer un gran salt cap endavant.