Joan Laporta o l'essència del filldeputisme
El personatge de Joan Laporta, com el va definir fa poc Màrius Carol a Rac1, és desproporcionat. D'una banda presenta una tasca excel·lent comandant una entitat esportiva especialment complexa, com és el Barça. Recordem que Laporta guanya les eleccions, agafa un club arruïnat i un equip destruït, i amb pocs doblers i molta imaginació el porta al cim. Després encara tindrà temps de posar remei quan la nau torna a torçar-se, incorporant Josep Guardiola a la direcció tècnica del primer equip de futbol, amb el qual hom ha assolit el més alt nivell d'excel·lència. Al costat d'això, Laporta potencia les seccions: posa ordre en el bàsquet i l'handbol, completament sense rumb en els primers anys del seu mandat, i promociona el futbol sala i manté la confiança en l'hoquei. Al costat d'això, que és un dels assoliments dels quals el nostre protagonista més se sent satisfet, ha convertit el club en un referent mundial, patrocinant a entitats com Unicef i subvencionant activitats sense ànim de lucre -si és que això és possible avui dia- arreu del món, sense oblidar el catalanisme (esport i ciutadania, com deia el president Sunyol) com a base essencial del seu mandat en acompliment del desig de la majoria de la massa social del club – per primera vegada i que els presidents anteriors (i posterior, sembla) havien maldat per arrencar com si en fos una pell afegida i morbosa.
Aquesta excel·lent tasca l'ha feta a mesura que es desprenia de la col·laboració (sic) d'individus tèrbols, com Sandro Rossell (i el seus sicaris, que van portar el Palau al desastre total del qual parlàvem dessús) i s'envoltava de personalitats de relleu: Magda Oranich, Xavier Sala i Martín, Vicent Sanchis o Joan Oliver -aquest darrer tan bescantat- mentre es deixava veure amb gurus espirituals com Josep Maria Ballarín. En aquesta diguem, forja del líder, Laporta ja maldava per fer el pas entre l'esport i la política, en un país com el nostre, que s'ha hagut d'anar construint a si mateix, en el qual les institucions esportives són tan preeminents -millor dit, la Institució: en paraules de l'expresident Núñez, Barcelona era la ciutat que havia pres el nom del club que ell presidia, en fi.
Resumidament, en Laporta conviuen, el coratjós -en tots sentits- que sortia de l'armari (afirmar independentista fa 10 anys no és com dir-ho ara) al costat de l'impresentable que arengava consignes en espanyol en una assemblea de compromissaris. L'home que havia convertit el Barça en una entitat admirada arreu i paladí de bones causes amb el borratxo vergonyant del Luz de gas.
El pas (en fals?) a la política
I finalment, el salt a al política. Primer sembla que fa estires i arronses amb diferents forces dins l'independentisme i aconsegueix arribar a un acord amb un grup que es presenta cohesionat, com és Solidaritat per la Independència. Si aporta treball (López-Tena) i prestigi (M. Strubell) i Laporta popularitat, imprescindibles a les urnes, que són relativament generoses. A poc a poc, la desproporció del personatge fa que es trobi incòmode i acabi trencant el sac a les eleccions municipals presentant-se a Barcelona per Erc (hi ha qui hi ha vist com l'antiga direcció d'Erc, en realitat, buscava fer feina de sapa de la formació Si, de la qual hauria pres molts vots a les eleccions anteriors). Aquest trencament reconec que no vaig acabar de comprendre'l, i consultant-ho amb un bon membre de base de Si, (per tant, lluny de les enveges i desafeccions lògicament provocades a la cúpula) em va assegurar que ho feia per diners, que Laporta estava desesperat per aconseguir sous per tal com li era impossible sostenir el seu actual tren de vida (i que tampoc podia pagar amb les seves activitats de gabinet jurídic). Ara bé; en fer-se trànsfuga, va tornar a guanyar-se més enemics: i si abans els tenia a la dreta -per dir-ho ràpid-, ara li sortien a l'esquerra.
El filldeputisme
http://www.facebook.com/pages/No-vull-pagar/194053464045305#!/photo.php?fbid=194078090709509&set=a.194061564044495.42211.194053464045305&type=1&theater
En aquest revoltim que hi ha hagut darrerrament pel tema del no vull pagar, ha sortit a la llum el terme filldeputisme. L'ha fet servir un dels individus que formen la guàrdia pretoriana del president Mas, concretament el seu Cap de premsa, anomenat Joan Maria Piqué (de la línia David Madí -o Oriol Pujol-, per entendre's, jove, d'origen per damunt de la Diagonal, més o menys preparat però més segur de les seves possibilitats que ningú del que l'envolta). Ha fet servir aquesta expressió respecte la campanya del no volem pagar en una piulada que, en ser descontextualitzada, ha provocat un terrabastall a la xarxa <<http://comunicacio.e-noticies.cat/el-cap-de-premsa-de-mas-compara-el--novullpagar-amb-filldeputisme-64655.html>> .
L'origen del terme sembla que té a veure amb la procelosa relació de l'establishment de la precària cultura oficial catalana dels anys 60, i el va encunyar Joan Sales per definir tots els que s'oposaven a l'obra de Mercè Rodoreda per raons extraliteràries, tant a la dreta (Pla) com a l'esquerra (els que no li perdonaven que hagués canviat de parella al primer exili, d'una banda, i que s´hagués inventat un personatge, tornada de l'exili, insuficientment engatjat, per dir-ho de pressa). Sales, prohom de tarannà fort i corda diversa de la de Rodoreda, tanmateix li publica la major part de les seves novel·les, de manera que fa possible la circulació d'una de les prosistes més llegides i traduïdes de la literatura catalana; i la defensa quan la troika la vol bandejar (negant-li el premi Sant Jordi per La plaça del diamant, per exemple). Amb el temps, hem hagut de recórrer a les hemeroteques per saber d'on venien les rancúnies cap a Rodoreda; i la seva obra, avui, és indiscutible.
Doncs el prohom convergent va tenir la pensada de fer una comparança tot argumentant que si volem un país independent, el primer que hem de fer és convèncer a les nostres classes dominants (conceptes vidriosos, en sóc conscient: és a dir: pot tenir un país subaltern classes dominants?), que en cas d'assolir-la, no els passarà res... ans al contrari. Una mica allò d'assegurar-los que no es repetiran els excessos de l'any 36 -cosa amb la qual més o menys tot hi estaríem d'acord... respecte del 36. Per tant, insistia Piqué, en comptes d'anar a fer campanya en contra de La Caixa (accionista majoritària de l'empresa que gestiona les autopistes), que es fes davant del Banc de Santander, de Bankia (aleshores encara existia) o del Citybank -entitat que per cert està als tribunals per exaccions i irregularitats amb els seus clients.
I ja som al cap del carrer. D'una banda: cal que ens acarnissem amb una persona que té un objectiu molt proper al nostre però un procediment definitivament divergent? Perquè de l'ala dreta (no hi insistirem) ja rep mastegots (la foto del Luz de Gas va ser portava, havent esguard que cap diari d'ací la volia publicar, d'una rotatiu madrileny infecte anomenat La gaseta, o una cosa així). Per tant: des de l'esquerra, també li hem de marcar la ratlla?
I ja més en general (i ací segueixo l'argument, ni que sigui només per fer-ne una presentació, del que explicava quan em referia al període de la guerra i la revolució...): la independència? Sí, és clar. Però per continuar en mans dels mateixos gàngsters; perdó, volia dir de La Caixa et alii? Pensem-hi, mentre en traiem els nostres migradíssims estalvis per posar-los a la banca ètica o a sota d'una rajola.....
David Mallol
http://quimenjasopes.blogspot.com