domingo, 16 de septiembre de 2012

11 de setembre de 2012, una setmana després.


La diada del 2012, una setmana enllà

La riuada per Via Laietana, camí del Parlament

Sis consideracions una setmana després de l'11 de Setembre de 2012.

1. La primera és emfasitzar l'èxit extraordinari de la convocatòria, sense cap mena de pal·liatiu; dues milions (o un i mig, tant se val) de persones van empetitir el centre de la capital del país. Això no obstant, la riuada va poder desfilar ordenadament i tranquil·la: va ser un clam uníson: INDEPENDÈNCIA. Clar i net. Ara bé: sí dos milions van sortir al carrer, això significa que pel cap baix n'hi ha haver cinc que no: n'hi ha que es van veure atrapats i van decidir marxar i d'altres, davant de la magnitud de l'esdeveniment , van preferir quedar-se a casa; i encara hi hauria les persones gran o incapacitades, que també se les ha de comptar: però hi ha gent, molta, encara -malgrat el que diguin les enquestes, que no són mai de refiar-, que no estan amb nosaltres; oimés, que hi estan en contra, que pengen banderes amb tres barres dels balcons i celebren els gols de la “roha”. Negar-ho fóra estúpid, per dues raons.

      1.1. Per guanyar en un hipotètic plebiscit, els haurem de convèncer o si més no calmar, i;
      1.2 . Un cop el país independent, hem de fer el possible perquè ells, si més no els que no van amb mala fe, s'hi sentin còmodes: la democràcia és el govern de les majories i el respecte de les minories (allò que els espanyols no han entès mai...).

2. La cobertura mediàtica: els mitjans catalans fan fer una transmissió exemplar: però des de Rac1 afirmaven: Tv3 dóna imatges des de l'helicòpter i fa una retransmissió puntual... però és l'única emissora que ho fa. Per tant:

      2.1. Primer cal fer una reflexió sobre l'exercici del periodisme: ara, els treballadors de RTVV, l'empresa que s'ha dedicat a fer manipulacions sistemàtiques (recordem a Mònica Oltra) i ha creat engendres tals com Tómbola, es queixen que els envien a casa en nom de la “llibertat d'informació”... haver-ho pensant abans, no?; i,

      2.2. La cobertura de l'esdeveniment des de l'exterior. Mentre a Espanya se'n feia poc cas (Tve) a la resta d'Europa no només se seguia sinó que l'endemà, mitjans europeus es queixaven de l'escàs impacte que havia tingut la manifestació, cas de Le monde: La “Diada” catalane: occutée ou encenseé par les médias <<http://www.vilaweb.cat/noticia/4039929/20120912/le-monde-acusa-mitjans-espanyols-damagar-lexit-diada.html>>
En l'endemig, el Pp (juntament amb els sequaços de Rosa Díez) han tombat l'enèsima proposició per la reciprocitat entre els mitjans, l'anomenada Televisió sense fronteres, iniciativa popular que ha recollit signatures arreu de l'estat que però que havia superat les 100 mil al Principat i al País Valencià <<http://acpv.cat/web/actualitat/el-pp-veta-el-tramit-parlamentari-de-la-ilp-televisio-sense-fronteres>>; i lateralment, el govern Mas decideix aprimar Tv3, passant de 6 canals a 4, de manera que el Canal 33 i el Súper 3 (amb la importància que té que la canalla tingui referents en la llengua pròpia) passaran a compartir el mateix canal -i per tant, perdran hores d'emissió.

3. Seguit del que acabem d'escriure, sembla que hi ha ha hagut un canvi de posicionament dels anomenats poders fàctics sobre la qüestió: no debades la meitat de Rac1 és del Grup Godó i La Caixa, un dels seus principals patrocinadors, podrien haver virat i no fer fàstics a una país independent. Això té una importància cabdal. Llevat que no es vulgui construir una República Marxista (sense dubte engrescadora però desafortunadament allunyada de la Realpolitik...), el nou país ha de tenir unes classes subalternes fortes, convençudes i ben nodrides, i al costat unes classes dominants que entenguin que ací NO hi ha una lluita social sinó una lluita nacional: hem d'aprendre, com sigui, la lliçó del 36.

4. En les xarxes socials, justament lligant als punts u i tres, hom ha pogut llegir que grups de persones que no van anar a la manifestació -i que no són hostils, que aquests són un grup a part i mereixen tot un altre tractament- reclamaven que a la manifestació es barrejaven just els polítics que sentenciaven les retallades amb la ciutadania que les rebia -i de les quals, òbviament, es queixava. I que això no tenia cap sentit. Hi ha qui ha dit que no està en contra de la independència però sí d'un país en mans d'un partit de dretes i corrupte (Lleis òmnibus, cas Palau, etc). Cal fer-los entendre, d'una forma clara, que qui ha organitzat aquesta manifestació ha estat aquesta cosa estranya que anomenem societat civil i que ací, pren el nom d'Assemblea Nacional Catalana: una entitat que fa sis mesos era pràcticament desconeguda i que ha estat capaç de mobilitzar dos milions de persones de manera pacífica i sense cap (ep, atenció, cap!) incident. I els partits polítics (i els pobres sindicats), que haguera estat suïcida bandejar-los, al darrera, a “xupar cortines”. Afirmava l'endemà Josep Maria Tericabres: Fa sis mesos pràcticament ningú no sabia què era l'ANC. Això vol dir que la gent estava preparada. La convocatòria tenia tanta força, que tothom havia de prendre posició. I ara també n'han de prendre els polítics, si no volen quedar fora de la història. <<http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4039668/josep-m-terricabras-shan-posicionar-politics-volen-quedar-fora-historia.html>>.

5. Les dues coses que han quedat més clares, doncs, d'aquesta manifestació, han estat el crit unànim d'independència (les banderes republicanes espanyoles han estat servades per una ocasió millor), d'una banda, i la superació per desbordament de les forces polítiques tradicionals, de l'altra (¿algú dirà al desdibuixat Pere Navarro o al funcionari de l'estat a la recerca d'un ministeri, Duran i Lleida, que, en efecte, era una manifestació independentista?).

Duran i Lleida dubtava si anar o no anar
a la manifestació
Navarro insistia que la manifestació
no era independentista
 Fet i fet, han destacat més els dissidents -per la seva valentia i honestedat- Ernest Maragall o Marina Geli que la plana major de Ciu (que no hi era: ¿què feia el president Mas?; ¿i la seva mà dreta, escollit portantveu del Govern perquè va guanyar un concurs d'imitadors i quan hom escolta la ràdio no sap qui és qui, Francesc Homs?) i fins i tot que la d'Erc, que era previsible que hi fos -per cert, Carod inclòs, encara que en una altra banda de la manifestació.

6. Per tant, el confinament dels partits polítcs i sindicats a la cua no era pas simbòlic. Hi ha qui ha interpretat la jornada com una continuació de les revoltes gregues precedents i de les portugueses actuals, ço és, emfasitzant la vessant econòmica. Fóra un error tan gros menystenir del tot aquesta visió com donar-li tota la raó. Darrera dels dos milions de persones hi havia un descontentament, ben cert, que compartim amb la resta de països de l'anomenada perifèria europea. Social i econòmic. Però reduir-ho a això és fer el joc als que avantposen els interessos de classe als nacionals. I tornem al 36: que el llegir no ens faci perdre l'escriure. Primer declarem la independència i després ja lluitarem per una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa (en paraules de Francesc Macià).
El President Francesc Macià en un discurs






sábado, 1 de septiembre de 2012

Un apunt sobre el pacte fiscal



Sobre el Pacte Fiscal

Primer de tot, aclarir que el terme pacte fiscal és un eufemisme que va ordir el govern de torn per eludir el concepte de concert econòmic del qual gaudeixen els països bascos d’obediència espanyola. I que els catalans no van assolir, per raons que finalment mai no han estat aclarides (sembla que Miquel Roca i Junyent, per exemple, les coneix de primera mà;  l’inefable Solé i Tura, possiblement des de l’altra banda, també: ara, Solé ja no ens les podrà explicar) però que en qualsevol cas han dut al sistema de distribució econòmica estatal a un escanyament continuat per part de l’estat central envers comunitats autònomes i ajuntaments, singularment les dels Països Catalans. El context en què es van dur a terme les negociacions dels traspassos, en el qual l’aparell repressor franquista romania intacte d’una banda, i la feblesa dels negociadors (a la taula hi havia l’aparell del règim i al seu davant un grup de gent jove, sense experiència política –i ja dividits, entre els que pretenien reprendre d’alguna manera la legalitat republicana i els que havien nascut en època franquista i eren partidaris de fer tabula rasa- i amb voluntat de resoldre el traspàs de poders de forma ràpida i sobretot, pacífica) de l’altra, explicaria l’obtenció aquest sistema de finançament tan injust i perniciós.
Jordi Solé i Tura, excomunista, i personatge decisiu
Miquel Roca I Junyent, ponent de la Constitució,
polític influent  i home fort de La Caixa


Segonament, el partit majoritari al Principat, i conseqüentment encarregat de dur el timó d’aquests pactes, pel motiu que fos –ja l’he escatit dessús-, tot i gaudir d’un suport massiu (legislatures amb majoria absoluta i grans consensos pels temes importants de tots els partits –llevat dels d’estricte obediència espanyola), va preferir dur a la pràctica la política de vol curt anomenada de peix al cove, és a dir, d’avançar poc a poquet. El líder indiscutible de la formació majoritària, Jordi Pujol, creia sincerament en Espanya. Com Prat, com Cambó i com Companys, per exemple. L’independentisme, fins ara mateix, ha estat una ideologia amagada (he estat temptat d’escriure “marginal”, terme del tot inadequat), oculta, prohibida per un sistema repressiu militar-policíac-polític-mediàtic omnipresent. No és fins suara que no ha pogut passar a ocupar un espai central en el debat polític;  i això per si sol és una cosa que s’ha de celebrar.

Pactant el pacte
Respecte del pacte fiscal, la situació provoca fractalitats i paradoxes. El Pp no vol per Catalunya l’eina que està emprant al País Basc. C’s és completament marginal i la patata calenta la té el Psc (Ic ha pres una posició de responsabilitat, com van fer els seus correligionaris a Euskadi en l’anterior legislatura). D’una banda, qualsevol persona amb dos dits de front és conscient que el pacte és imprescindible per organitzar el país. I si un dia volen tornar a governar, els caldrà reivindicar-lo necessàriament. Ara bé:  demanar-lo sense embuts pot ser rebut, sobretot per la caverna mediàtica –en sentit ampli-, com allò que en diuen un pas més en la deriva sobiranista (frase curiosa i capciosa, car deriva implica sortir de la centralitat que en hipòtesi deuen tenir en exclusiva els no sobiranistes...). Per tant, els outsiders con Ernest Maragall o l’exconseller d’economia, Antoni Castells, el reclamen en contra d’una majoria, la lligada a l’antiga la Federació Socialista de Barcelona, majoritària en el partit i, ai las, en els votants –tenim el país que tenim i això no ho hem pas mai de perdre de vista.
Erc i Ciu han fet el que havien de fer: un pacte de mínims sabent com saben que no tenen res a pelar a Madrid, on, encara, resideix la sobirania del poble (del català, també). I Si fa de C’s a l’inversa. I potser ja està bé, tibar la corda, com quan Erc va votar no a la Llei de Política Língüística per insuficient. Una vella amiga em deia, temps ha, que calia un partit més radical que Erc. I jo responia, sí, però on? Ja el tenim (i tenim les Cup, encara millor).

Números
Tornant al Pacte, són faves comptades. El juliol del 2012 el Govern no va poder pagar les nòmines d’uns assalariats (d’empreses concertades, perquè no es notés tant) perquè tenia un crèdit pendent de tornar que rondava els 600 milions d’euros. Al novembre té un venciment d’un altre aproximadament d’uns 6000 –deu vegades més, sí. O es pacta amb el govern central, que tampoc té diners però que podria donar una garantia per endarrerir els venciments (en realitat, l’Estat espanyol no està tant endeutat com diuen, passa que no té liquiditat –ni credibilitat, sobretot vers l’exterior, però això ja és una altra història); o bé hi ha eleccions anticipades. Un govern insolvent o es declara en fallida o ha de plegar. Perquè el Govern actual no ha fet res, res de res –a part de  la bogeria amb el mafiós Adelson i de la Llei òmnibus, mena de ribot en contra de part de la legislació del govern d’entesa- per, essencialment, manca de sous. I l’economia s’enfonsa, de manera que via impositiva cada cop es podran recollir menys ingressos (és un cercle viciós: a partir d’un determinat punt, quan s’estreny tant la producció, no deixa lloc per extreure’n plusvàlues, o sigui, es mata la gallina dels ous d’or: i aquest punt ja s’ha superat: per exemple, amb l’apujada de l’Iva a Portugal, l’Estat ha ingressat menys diners).

      Posicionaments
     Oriol Junqueras ha sentenciat que el pacte és un pas cap a la independència. No sembla la manera més intel·ligent d’anar a negociar a Madrid (i on diu “negociar” hom hi pot posar “pidolar”, mentre el Pp romangui amb majoria absoluta). És com fer un avís: compte, el penal el xutem per la dreta. Només es pot entendre en clau interna, de cara a un electorat que o pot marxar cap a Si, o sigui al o tot o res, o cap a Ciu, que s’atansa a l’espai sobiranista del qual Erc en tenia l’hegemonia .
     I Ciu: no sabem fins a quint punt és de fiar la seva deriva sobiranista. Per una enquesta, inconsistent i pueril (tot politòleg sap que per guanyar un plebiscit d’aquest caire cal molt més del 50%: guaitem, sinó, el cas del Quebec)?  A pleret, primer el seu vessant més radical (Rull, Campuzano, etc),  seguidament el mestre Obi-Wan Kenobi (i tot seguit el seu fill), i al final, el líder (Mas), han anat pujant amb pompa i esplendor al carro de l’independentisme. Pot ser, és clar, que la insostenible situació econòmica, els hagi acabat de fer-se decidir. (Però després de tants anys, n’hi haurà que diran, de no fer res...). També pot ser que hagin sondat els representants del poder real (La Caixa i Abertis, d’un costat, el Grup Godó, de l’altre) i que aquest hagin, finalment, donat llum verda al projecte (Salvador Alemany feia una explicació laberíntica al Singulars d’en Barberà <<http://www.tv3.cat/videos/4115030/Salvador-Alemany>>).
               
     El pas final
     En qualsevol cas, benvinguts siguin a bord. Però justament aquesta és una de les qüestions més vidrioses. D’una banda, cal un grup el més cohesionat possible per, aleshores, poder fer front comú contra l’enemic (entre cometes?) real, que és on rau la sobirania i amb el qual hem de pactar el nostre deslliurament (les declaracions unilaterals són molt boniques però l’endemà el país ha de funcionar, i els tancs, els jutges i els sous dels professors universitaris, verbigràcia, són de dependència espanyola, ara per ara). En aquest camí s’hi afegiran companys de viatge (els poputxiqui, com va batejar-los Andreu Nin en la seva revolució soviètica) estranys,  alguns de tenebrosos i d’altres a primer cop d’ull, inexplicables. Però poden ser necessaris a la recerca de consensos amplis i hegemonies. Ens trobem, per tant, davant d’una segona transició: i a la primera, en la bugada en hi vam perdre massa llençols, són a saber:  la divisió en tres comunitats –i la subseqüent prohibició de federar-se-, el no reconeixement del dret de l’autodeterminació, la discriminació lingüística i un llarguíssim etcètera fins a arribar a un tracte fiscal abusiu. Tot d’una això s’ha convertit en la cançó de l’enfadós i, si us plau, no la tornéssim a començar...

Annex: 
-PROPOSTA TEXT TRANSACCIONAL PER AL PLE MONOGRÀFIC SOBRE EL 
PACTE FISCAL, consultable a 
-Llei de Politica Lingüísitica:
-Llei Òmnibus: