Joan Laporta o l'essència del "filldeputisme"

Joan Laporta o l'essència del filldeputisme

El personatge de Joan Laporta, com el va definir fa poc Màrius Carol a Rac1, és desproporcionat.  D'una banda presenta una tasca excel·lent comandant una entitat esportiva especialment complexa, com és el Barça. Recordem que Laporta guanya les eleccions, agafa un club arruïnat i un equip destruït, i amb pocs doblers i molta imaginació el porta al cim. Després encara tindrà temps de posar remei quan la nau torna a torçar-se, incorporant Josep Guardiola a la direcció tècnica del primer equip de futbol, amb el qual hom ha assolit el més alt nivell d'excel·lència. Al costat d'això, Laporta potencia les seccions: posa ordre en el bàsquet i l'handbol, completament sense rumb en els primers anys del seu mandat, i promociona el futbol sala i manté la confiança en l'hoquei. Al costat d'això, que és un dels assoliments dels quals el nostre protagonista més se sent satisfet, ha convertit el club en un referent mundial, patrocinant a entitats com Unicef i  subvencionant activitats sense ànim de lucre -si és que això és possible avui dia- arreu del món, sense oblidar el catalanisme (esport i ciutadania, com deia el president Sunyol) com a base essencial del seu mandat en acompliment del desig de la majoria de la massa social del club – per primera vegada i que els presidents anteriors  (i posterior, sembla) havien maldat per arrencar com si en fos una pell afegida i morbosa.
Aquesta excel·lent tasca l'ha feta a mesura que es desprenia de la col·laboració (sic) d'individus tèrbols, com Sandro Rossell (i el seus sicaris, que van portar el Palau al desastre total del qual parlàvem dessús)  i s'envoltava de personalitats de relleu: Magda Oranich, Xavier Sala i Martín, Vicent Sanchis o Joan Oliver -aquest darrer tan bescantat- mentre es deixava veure amb gurus espirituals com Josep Maria Ballarín. En aquesta diguem, forja del líder, Laporta ja maldava per fer el pas entre l'esport i la política, en un país com el nostre, que s'ha hagut d'anar construint a si mateix, en el qual les institucions esportives són tan preeminents -millor dit, la Institució: en paraules de l'expresident Núñez, Barcelona era la ciutat que havia pres el nom del club que ell presidia, en fi.
Resumidament, en Laporta conviuen, el coratjós -en tots sentits- que sortia de l'armari (afirmar independentista fa 10 anys no és com dir-ho ara) al costat de l'impresentable que arengava consignes en espanyol en una assemblea de compromissaris. L'home que havia convertit el Barça en una entitat admirada arreu i paladí de bones causes amb el borratxo vergonyant del Luz de gas.

El pas (en fals?) a la política
I finalment, el salt a al política. Primer sembla que fa estires i arronses amb diferents forces dins l'independentisme i aconsegueix arribar a un acord amb un grup que es presenta cohesionat, com és Solidaritat per la Independència. Si aporta treball (López-Tena) i prestigi (M. Strubell) i Laporta popularitat, imprescindibles a les urnes, que són relativament generoses. A poc a poc, la desproporció del personatge fa que es trobi incòmode i acabi trencant el sac a les eleccions municipals presentant-se a Barcelona per Erc (hi ha qui hi ha vist com l'antiga direcció d'Erc, en realitat, buscava fer feina de sapa de la formació Si, de la qual hauria pres molts vots a les eleccions anteriors). Aquest trencament reconec que no vaig acabar de comprendre'l, i  consultant-ho amb un bon membre de base de Si, (per tant, lluny de les enveges i desafeccions lògicament provocades a la cúpula) em va assegurar que ho feia per diners, que Laporta estava desesperat per aconseguir sous per tal com li era impossible sostenir el seu actual tren de vida (i que tampoc podia pagar amb les seves activitats de gabinet jurídic). Ara bé; en fer-se trànsfuga, va  tornar a guanyar-se més enemics: i si abans els tenia a la dreta -per dir-ho ràpid-, ara li sortien a l'esquerra.

El filldeputisme
http://www.facebook.com/pages/No-vull-pagar/194053464045305#!/photo.php?fbid=194078090709509&set=a.194061564044495.42211.194053464045305&type=1&theater
En aquest revoltim que hi ha hagut darrerrament pel tema del no vull pagar, ha sortit a la llum el terme filldeputisme. L'ha fet servir un dels individus que formen la guàrdia pretoriana del president Mas, concretament el seu Cap de premsa, anomenat Joan Maria Piqué (de la línia David Madí -o Oriol Pujol-, per entendre's, jove, d'origen per damunt de la Diagonal, més o menys preparat però més segur de les seves possibilitats que ningú del que l'envolta). Ha fet servir aquesta expressió respecte la campanya del no volem pagar en una piulada que, en ser descontextualitzada, ha  provocat un terrabastall a la xarxa <<http://comunicacio.e-noticies.cat/el-cap-de-premsa-de-mas-compara-el--novullpagar-amb-filldeputisme-64655.html>> . 
L'origen del terme sembla que té a veure amb la procelosa relació de l'establishment de la precària cultura oficial catalana dels anys 60, i el va encunyar Joan Sales per definir tots els que s'oposaven a  l'obra de Mercè Rodoreda per raons extraliteràries, tant a la dreta (Pla) com a l'esquerra (els que no li perdonaven que hagués canviat de parella al primer exili, d'una banda, i que s´hagués inventat un personatge, tornada de l'exili, insuficientment engatjat, per dir-ho de pressa). Sales, prohom de tarannà fort i corda diversa de la de Rodoreda, tanmateix li publica la major part de les seves novel·les, de manera que fa possible la circulació d'una de les prosistes més llegides i traduïdes de la literatura catalana;  i la defensa quan la troika la vol bandejar (negant-li el premi Sant Jordi per La plaça del diamant, per exemple). Amb el temps, hem hagut de recórrer a les hemeroteques per saber d'on venien les rancúnies cap a Rodoreda; i la seva obra, avui, és indiscutible.
Doncs el prohom convergent va tenir la pensada de fer una comparança tot argumentant que si volem un país independent, el primer que hem de fer és convèncer a les nostres classes dominants (conceptes vidriosos, en sóc conscient: és a dir: pot tenir un país subaltern classes dominants?), que en cas d'assolir-la, no els passarà res... ans al contrari. Una mica allò d'assegurar-los que no es repetiran els excessos de l'any 36 -cosa amb la qual més o menys tot hi estaríem d'acord... respecte del 36. Per tant, insistia Piqué, en comptes d'anar a fer campanya en contra de La Caixa (accionista majoritària de l'empresa que gestiona les autopistes), que es fes davant del Banc de Santander, de Bankia (aleshores encara existia) o del Citybank -entitat que per cert està als tribunals per exaccions i irregularitats amb els seus clients.
I ja som al cap del carrer. D'una banda: cal que ens acarnissem amb una persona que té un objectiu molt proper al nostre  però un procediment definitivament divergent? Perquè de l'ala dreta (no hi insistirem) ja rep mastegots (la foto del Luz de Gas va ser portava, havent esguard que cap diari d'ací la volia publicar, d'una rotatiu madrileny infecte anomenat La gaseta, o una cosa així). Per tant: des de l'esquerra, també li hem de marcar la ratlla?
I ja més en general (i ací segueixo l'argument, ni que sigui només per fer-ne una presentació, del que explicava quan em referia al període de la guerra i la revolució...): la independència? Sí, és clar. Però per continuar en mans dels mateixos gàngsters; perdó, volia dir de La Caixa et alii? Pensem-hi, mentre en traiem els nostres migradíssims estalvis per posar-los a la banca ètica o a sota d'una rajola.....

David Mallol
http://​quimenjasopes.blogspo​t.com

La victòria del Pp (encara) i l'esquizofrènia

Avui fa sis dies de la vistòria del Pp a les eleccions espanyoles i em penso que a hores d'ara s'han fet totes les anàlisis hagudes i per haver. Però n'hi ha una que només s'ha deixat intuir, i una obsevació des de la psciologia clínica, és a saber: per què, si tohom està d'acord en afirmar que el Pp és la cosa més propera a l'infern, obté aquests plebiscits tan generosos?

De què estem parlant?
Definir el Pp, penso, potser no caldria. Respcte la esquizofrènia, diu el Diec2: f. [PS] [MD] Psicosi caracteritzada per una dissociació de les funcions psíquiques i la pèrdua de contacte amb la realitat. Bé, ja ho tenim: d'una banda una realitat, el triomf pepero, i de l'altra la reacció hostil de les persones. Quines perones? Perquè l'electorat s'ha manifestat clarament. Doncs les que tenim al voltant.

Les eleccions a la xarxa 
Quan parlem de les persones que ens envolten ens referim, avui, tant a la gent amb qui intercanviem el bon dia abans d'anar a buscar el pa -qui encara vagi al forn de bon matí, s'entén-, com el company d'aula o de feina, o el sonat que aixeca 300 quilos al teu costat al gimnàs; de la mateixa manera, fem referència a les persones del teu entorn virtual. Com que és més fàcil recuperar les converses en les xarxes socials -perquè queden escrites-, recuperaré dos escrits al facebook de l'endemà mateix de les eleccions que em semblen del tot representatius (si més no dels meus contactes en les xarxes socials), perquè tenen l'origen en dues persones que no formen part de cap partit polític i a més (per la qüestió nacional, hi tornaré més tard), procedeixen de llocs diversos. La cosa anava així:

Hables con quien hables se queja del PP y gana con mayoría absoluta ósea m encanta este país!!! Entonces que pasa que solo han ido a votar los 4 gatos a favor del PP o como funciona esto??? En Facebook solo veo comentarios de Apocalipsis por el nuevo gobierno en fin intento entenderlo :-)

Has de mirar la gent que t'envolta: el seu nivell cultural, procedència geogràfica, interessos, etc...

 

David,La gente que me rodea no son la gente que han votado mas que nada el 80 % de ellos no son Españoles,son Norte americanos,Latinos americanos,Ingleses,Franceses,Rusos y de otras nacionalidades asi que no son lo q pueden votar en este pa...is,hablo de lo que esucho en las teles ( la mayoria de los canales ) la gente lo q dice en la calle y tb aqui en el facebook y los pocos amigos mios que pueden votar aqui,asi que hablo des d este punto de vista,como la mayoria hablan lo peor del PP pues lo mas logico esq ganaria otro partido,pero va el PP y gana con mayoria absoluta y es lo q digo pero me alegro por ello :-)

 

A mi em passa el mateix: tinc amics de tot arreu, i ací, al facebook, totohm està encontra del Pp. Però la vida pe un altre camí. Llavors dedueixo que el la gent que m'envolta no és representativa del 'Estat al qual visc. I suposo que a tu et pasa el mateix... no?

 

 

La persona que comença la conversa és orginària del Líban. I una altra, aquesta persona és d'Alacant (tot i que castellanoparlant); ambdós viuen a Barcelona:

 

 

Por lo que veo todos mis amigos de Facebook son de izquierdas porque todos tienen terror de que haya salido el PP

 

Desconfianza diría yo .... A lo turbio !! Y ojalá me equivoque ... Bona nit guapo.

 

normal... las marica por logica son de izsquierda

 

És el tercer comentari que llegeixo en aquesta línia. Som una mica esquizoides, suposo...

 

tipical spanish----todos votan derecha y luego nadie lo reconoce---q pasa q teneis miedo a los emigrantes por ser tantos jiji

 

Jeje es verdad pero yo he votado PSOE y ahora con el pp los emigrantes ya serán menos

 

todos no.... siempre tiene que haber la excepción....

 

Ya se pero tu no me has comentado nada por cierto felicidades por el éxito vamos ha ver que hacen un besote cariño

 

hay que darles tiempo, pero bueno al fin y al cabo no importa quien este en la cima sino sus obras... ya vorem que pasa, con que baje el paro y amaine un poco la crisis me conformo. no será de un día para otro esto tiene curro pero bueno si dentro de 4 años seguimos igual pues se cambia de nuevo, es lo que tiene la democracia.

 

Estoy contigo

 

 

Opinions de tots colors però amb un denominador comú: si tothom, a les xarxes socials i des de totes direccions, està en contra del victòria de Pp, com és que el Pp venç per majoria absoluta? És que tal volta hem enfollit tots? Provaré de fer un assaig de possibles respostes.

 

Preguntes i repostes

 

La primera constatació és que un grapat de persones fan proclames sobre el mateix tema (el resultat de les eleccions) i en un sentit ideològic semblant (protesta). D'això, hom n'extreu que el comú de les perones que parlen pel les xarxes socials sostenen una idea que s'enfronta obertament amb la de l'electoral. I això, per què?

1. Perquè el règim que desplega l'estat espanyol, una monarquia democràtica, segurament té certs defectes (la primer part del concepte, potsefer?) d'origen. L'Estat espanyol té institucions fonamentals obertament antidemocràtiques, per exemple, la monarquia, que és herditària.

2. La complexitat de la població. L'Estat espanyol no és homegeni. De fet enclou un seguit de nacions (legalment, nacionalitats) que, més o menys, es fan notar. Passa que tenen, per raons demogràfiques, poc pes en el còmput global. I també, dins de les pròpies nacions, sorgeixen gran diferències: així, al Principat, la marea blava ha estat continguda però a Mallorca o a València ha rebentat tots els dics de contenció. Per tant, les pròpies nacions, esquarterades políticament dins de l'odenament jurídic espanyol, també són víctimes d'una complexitat creixent.

3. El valor de les xarxes. Les persones que associem a les nostes xarxes, les hi fiquem per moltes raons que podríem resumir amb l'adjectiu AFINITAT. Hi ha qui pot dir que és un concepte molt vague, i també hi haurà qui digui que no només les xarxes sinó els nostes cercles socials (els amics, ells llocs on anem a distreure'ns, on estudiem, etc) també són constituïts per cercles d'afinitats. Cert, una cosa no exclou l'altra. Passa que la ideologia pot formar part -en aquest cas, en certa manera, forma part- d'aquestes afinitats. I si bé -i en la tria he procurat ser curós en aquest sentit- parlem amb persones que parlen idiomes diferents, que han nascut lluny i que tenen una vida molt diversa, totes estan d'acord en una cosa: en el rebuig al resultat electoral i les circumstàncies que se'n deriva.

 

On rau la democràcia, doncs?

 

Aquest és el pinyol de la qüestió: té més valor formar part d'un cens electoral i haver tingut llerure d'anar a un col·legi i introduir una papereta o bé informar-se -ni que suigui seguint els recomptes de la televisió-, parlar-ne, debatre'n, proclamar el pensament als quatre vents (al mur, en aquest cas), fer discussió, etcètera. A hores d'ara, i si més no legalment, és molt clar que la legitimitat la té el primer grup. Però en la mesura que veiem que el primer i el segon grup no pot ser que no coincideixin sinó que s'enfronten obertament, caldria, doncs, per esperit democràtic si més no, raure amatents al segon grup i les seves opinions. Hom podrà oposar que qualevol descastat por agafar un ordinador -o un telèfon- i dir (escriure: sovint, mal escriure) el primer penjament que li passi pel cal; que pot falsejar la seva identitat; que pot mentir. Ben veritat. No pot mentir o no pot ser igual de descastat l'elector legalment reconegut? I encara: les xarxes socails creixen, com diu el seu nom, en xarxa: però es fonamenten encara àmpliament amb els coneixements personals, per tant, amb la proximitat. Els cens electoral inclou persones d'opinions diferents, classes diferents, nacions -encara que no siguin reconegudes, cosa que encara ho fa tot plegat més gros- diferents, de manera que el destí del lloc on visc queda lligat a un grup que potser no té res a veure amb les meves cirmcumstàncies i afinitats (cosa que, com he provat de demostrar, queda mitigada en les xarxes socials).

 

O deixo ací, de moment. La idea que volia defensar és que la democràcia és una cosa molt sensible, no tant un sistema polític com una idelogia o encara més, una manera de fer: el govern de la majoria i el respecte ala minoria. La resta, el seu desplegament legislatiu, la seva interpretació i execució, adesiara, és eixalar-la. On resideix la sobriania, allò que el segle XIX en deien la Nació, després "el poble", ara tal volta hauria de ser, si més no rectificat amb la consideració d'estris com el facebook.(Algú recorda com va dur-se a teme el traspàs de poder, fa dues legislatures, a través de missatges de mòbil?, després de l'atemptat de Madrid i la nefasta gestió dels esdeveniments del govern de torn). O potser no, perquè al cap i a la fi només faig propostes, no proclamo res -o no en tinc la intenció. Però el que és segur és que entre els meus "amics" del facebook no en tinc cap que digui que le seu "atleta preferit" és Cristiano Ronaldo... i això explicaria la seva resposta negativa al resultat del comicis. O potser sí...

 

Quatre idees sobre el fet de ser gai, encara.

http://www.youtube.com/watch?v=DZmQjR1YHT8

L'amic Mark Serra va penjar al facebook aquest petit tall de tres minuts que sembla que pertany a una sèrie sobre adolescents. De seguida es va acorruar un debat interessant; tant, que una altra persona el va reproduir, i un amic d'aquesta altra persona, el bon Daniel Pérez Salido, ho va tornar a fer, arrenglerant-se una altra vegada un fum d'opinions dignes de ser valorades.
Algú pot pensar, en llegir el títol: "una altra vegada, la cançó de l'enfadós dels pobrse gais?"; però penso que precisament avui, dia 20 de novembre de 2011, en què tot apunta la victòria a les eleccions estatals d'un partit que proclama un retrocés en els drets socials (en tots tipus de drets: però ara ens centrem en aquests), fóra un bon moment per reflexionar-hi, un altre cop.

L'argument
Molt resumidament, el vídeo ensenya a dos nois; l'un està estirat al llit, plorant i queixós, i l'altre, dret, prova de consolar-lo. El minyó estirat renega a de la seva condició d'homosexual mentre l'altra, des de l'heterosexualitat, prova d'aconhortar-lo.

La primera reacció és aquesta:  

Fantàstic fragment. Tots els gais hem tingut un moment així quan érem adolescents amb un amic i jo recordo perfectament el meu,

diu Mark Serra; un gran paso, para afrontar una realidad que hoy muchos no entienden! :( , afegeix en Daniel Pérez. Vet ací una posició (amb la major part de la gent, d'una manera o altra, a favor).

A l'altra banda: Pffff!! Que VER-GUEN-ZA!!!, fa la Laura Rodríguez Salido; i rebla el clau: Pues… no sé! Porque es algo totalmente normal, y dan una visión como si fuese algo malo de lo que avergonzarse o como si por eso hubiera que rechazar a la gente.... Parece mentira el mundo en el que vivimos.

Bé, doncs aquests eren els parers extrems: tornant-ho a repassar, m'adono que anaven, pel que fa al nombre, molt més en la primera direcció. Dues coses: la primera, que tothom fa costat al bàndol diguem que favorable a l'homsexualitat -i això, i més precisament avui, no és un detall desdenyable; la segona, que hi ha persones que afirmen que reconeixe's com a gai, en un moment determinat de la seva existència, normalment a la pubertat, va ser traumàtica. I tota la resta endemig.

 

Tesi, antítesi: síntesi

No m'allargaré gaire en la rastellera d'opinions; qui estigui interessat, pot consultar-les a http://www.facebook.com/mkserra/posts/309442529068545?cmntid=309581512387980, en el cas d'en Mark, o a http://www.facebook.com/mkserra/posts/309442529068545?cmntid=309581512387980#!/profile.php?id=1544852616, per veure en Dani.

De tot plegat, en el primer debat, que és monocrom, surt una idea discordant:

Per cert: em desplau molt el concepte, aplicat a ací, si més no, de tolerància.La tolerància implica un sentiment de displicència, de jo et deixo a tu que siguis una cosa, sempre i quan no em molestis, és clar. Un revolucionari va dir que els drets no es demanen, es prenen. No sé, què us sembla?

Doncs devia semblar bé perquè va rebre 6 "m'agrada" i va fer virar el sentit del discurs.

Totalment d´acord, no és tolerància el que fa falta en aquest tema sinó NORMALITAT, Que n´hem de fer de la vida privada de cadascú? és que els hererosexuals expliquem que fem en parella o al llit? I encara un darrer comentari: no res. a mi tb em sembla ridícula la pregunta de si cal ser tolerants amb els homosexuals, preguntar si ets tolerant amb algo implica que aquest algo sigui un perjudici pels altres, i no veig en què em pot perjudicar a mi un homosexual, bé, potser em resta oferta de mercat jaja.

La idea, doncs, és la següent. Em sembla que l'actitud dels dos personatges ja dóna fe de l'evolució de l'escena. L'adolesecent gai plorant aixafat en contra del llit mentre l'altre, a distància, sense ni donar-li la mà (tampoc hem d'oblidar que és una sèrie americana i als Estats Units el contacte físic no és tan freqüent com entre nosaltres), deixa anar la seva perorata, en la qual, és clar, el comprèn i que si tomba i que si gira.

Davant d'aquest fet, ràpidament surt la paraula tolerància: Disposició a respectar les conviccions d'altri en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc. tolerància religiosa Reconeixement legal per part de l'Estat del dret a professar qualsevol religió distinta de l'oficial. ( http://www14.gencat.cat/llc/AppJava/index.jsp/__ac0x3llc0x3AppJava0x2Autoservei!A;jsessionid=TL22nJTlbq1v0zDBgXwQR3ldnFnwFdQrCRBp14b3LynBWVpkfCVp!667410013!NONE?action=Principal&method=cerca_generica&input_cercar=toler%E0ncia&tipusCerca=cerca.tot). Va ser una paarula molt en voga ls anys 90 del segle XX, per fer referència sobretot a comunitats nacionals diverses a la dominant (o a la que s'autodenominada dominant), sobretot fent referència a casos alllunyats geogràgicament (els pobles indígenes del Brasil, per exemple) o a grups nacionals que venien al primer món hi duien incorporades un seguit de pràctiques, verbigràcia, la cuina, que sembla que només havien d'aconduir a l'enriquiment general. Ara, de deguida es va dibuixar un límit: què passava quan aquests costums i tradicions topaven amb els instituïts en els llocs de rebuda: el vel integral és l'exemple més lacerant, encara ara objecte de debat. En qualsevol cas, la tolerància és el que explica l'actitud, "condescendent", hom n'ha dit, d'un dels nois respecte de l'altre; i és aquesta condescència el que fa que no es parlin d'igual a igual i, per tant, l'error de l'argument. Els homosexuals no demanen perdó, ni súpliques, ni res: "els drets no es demanen, es prenen!", s'ha esmentat dessús. El noi gai es queixa que la societat no el comprendrà. I en altres èpoques (i no pas tan lluny), aqueix minyó podria arribar a mudar els seus hàbits per no contrariar a la societat. Però ara, ja no: ara és la societat, el que queda de la caspa autoritària, la que ha de canviar i ajustar-se al capteniment del minyó. Pel bé del minyó i pel bé de la societat.

 

Darrera detalls

M'abelliria acabar fent una cosigna de les tres persones que han reenviat aquest vídeo. Totes tres vegades han rebut adhesions per les seves particulars circumstàncies (en Dani, per exemple, de la seva cosina, i en Mark, que ocupa un càrrec en un partit d'esquerres, doncs d'afiliats amb qui manté una lògica afinitat ideològica). Però haig de fer un apunt, diguem-me generacional. En Mark, que reclama la història com a seva, passa dels 40 anys; en Daniel, en té poc més de 20, però és originari d'un poble de la costa, i tots sabem que en les realitats petites, aquesta mena de desplegaments són molt més complexes. I la persona del mig, la que té una postura més crítica i que no se sent de cap manera representada per la hisòria, en té més de 30, però va desvetllar-se (en el sentit que ho fa el protagonista de la història) més tard, cap al tombant de segle XXI, en una societat, per tant, més oberta i més assaonada per adaptar-se a la diferència. Aquest incís bio-geogràfic no és debades, perquè penso que explica, si més no en part, el descabdellament de tot plegat.

I ara, anem a votar. A votar en contra de la discrimació per raó de sexe, raça, identitat sexual, pertinença nacional... tal com com marca la Declaració Universal dels Drets Humans, pedra angular de la societat en la qual volem viure i per la la qual hem de vetllar, ara i sempre!