L’excusa
del deute sobirà,
o com
ens fote’n la mà a la cartera mentre se’ns pixen al damunt i diuen que ens
volen refrescar perquè no sentim tant fortes les pessigolles
Va ser durant la cimera de Davos d’enguany,
que Xavier Sala i Martín va explicar que la peça clau per sortir de la crisi
era acabar amb el deute sobirà, tal com
defensava un grup d’experts, al qual ell pertanyia. Però, ben bé, què és el deute sobirà? Diu la Viquipèdia, de forma succinta (que és la
millor manera de no equivocar-se gaire), que es refereix al conjunt de deutes que manté un estat enfront dels particulars o un altre país. Per fer-nos-en una idea, farem cinc
cèntims per esbossar d’on prové i al final assajarem si existeix cap
possibilitat de deseixir-se’n sense perdre del tot la dignitat.
Per
començar, on s’origina. He provat de fer una classificació per tal que l’explicació
sigui menys menys feixuga. Imaginem que el sector públic, un Estat o un Ajuntament,
tant se val, tracen una carretera entre X
i Y; i a través d’aquesta carretera,
el sector privat, uns comerciants, fan arribar més de pressa el seu producte i
guanyen dinerons. És el que en diríem col·laboració
o a), en la qual tots els contribuents sufraguen les despeses però també tenen
al seu càrrec les responsabilitats. D’altres vegades, però, hom estableix una competència o b): entre X i Y
no hi ha cap carretera i l’Estat no té prou diners per fer-la. Aleshores
sorgeix el sector privat i se’n fa càrrec; a canvi, també en durà a terme la
gestió, potser en forma de peatges, segons els seus interessos. En principi
només la paguen els que en fan ús però a canvi té la servitud de parar en mans
privades que poden fer-ne el que els plagui. Hi hauria una variant, b2), que és
la més lògica però alhora més infreqüent: quan entre X i Y ja hi ha una carretera gratuïta però és vella i sembla
insuficient. Aleshores l’Estat vol fer-ne una altra però considera més
beneficiós atorgar la concessió a una
empresa privada perquè l’exploti segons li convingui. Qui vulgui anar més de
pressa, que pagui, diríem: aquest és el sistema, com he dit, dels manuals, però
inexistent a Catalunya, víctima de la cobdícia d’Abertis i del sistema b).
Encara hi ha un altre mètode, que he batejat negociació: entre X i Y només hi ha un desert immens, però
tanmateix l’Estat considera convenient fer-hi una bona carretera, cosa que crea
llocs de treball de manera immediata i és una inversió pel futur. No genera
rèdits immediats i l´han de pagar tots els contribuents, qui en fa ús, qui no en
fa, qui hi viu a la vora o qui hi viu lluny però és víctima d’una cosa
anomenada mecanismes de compensació
(també hi ha un eufemisme que es diu solidaritat
interterritorial i una altra accepció que en diu espoli). Encara hi ha un factor morigerador de tot plegat, i que
deriva especialment del tercer factor, que és l’índex de rendibilitat: perquè no és el mateix invertir en una
part del territori que en una altra. En una zona densament poblada, els doblers
es recuperen abans. En un ermot buit, pot ser que es tardi més temps o que
sigui un forat perpetu (la construcció del Tgv
a la major part de l’Estat espanyol). Aquest a circumstància no és rellevant en
època de vaques grasses: quan el cavall desbridat corre per les praderies en
una cursa sens fi, goig d’avantguardistes i horror de científics mediambientals
que reclamen desacceleració.
A tot això encara cal afegir-hi dos components
més:
1.
Els bancs, la mala gestió dels quals, en alguns casos llindar
de la pura delinqüència ha hagut de ser sufocada per l’Estat, d’una manera o una
altra (l’any 2008, George Bush va nacionalitzar determinats bancs manefles
americans i ara ja donen beneficis; a l’Estat espanyol, a finals de 2012, es
van fent pedaços per no demanar un rescat en tota regla... en qualsevol cas,
quatre anys llargs tard).
2.
Moltes empreses, sobretot les més grans, han fet ús d’un
mecanisme que pot tornar-se pervers, l’Ero,
ço és, l’expedient de regulació d’ocupació, pel qual poden començar a fer
prejubilacions extraordinàries, contractar gent més jove a la qual només cal
pagar-los una quarta part del sou alhora que envia els antics treballadors a la
Seguretat social, succionant com lepidòpters
les arques de l’Estat (tal com ha fet la Ub, per exemple, de forma voluntària,
amb algun professor, que encara té despatx i que a més és membre de l’Iec... i
fins ací puc llegir).
Aquell cavall impressionant s’ha convertit en un rossí
infecte i capcot que l’únic que pot lluir és el costellam excessiu propi del
mamífer desnodrit.
Solució?
Xavier Sala i Martín, amb qui començàvem l’article (juntament
amb el grup dels diguem-ne neocon, o
sigui, ultraliberals), proposa polítiques anomenades d’austeritat per poder demanar diners per poder pagar els deutes
pendents. Les retallades implicarien la confiança dels mercats que aleshores
concedirien crèdit al sector públic perquè pogués continuar amb les polítiques
dessús descrites. Ara, les retallades van directament a la butxaca de la
ciutadania, de tothom, de qui fa ús de les carreteres i de qui no, de qui va al
metge i de qui es paga una mútua. En una mesura o una altra –qui més té, menys
l’afecta, però això és una altra història que es diu frau fiscal- afecta a tothom, fins i tot a qui no percep res, ni
del sector privat, perquè és a l’atur, ni del públic perquè ja no se’n pot fer
càrrec (i si no li agrada, que emigri o es
foti, tal com va asseverar, entre xulesca, ignorant i desesperada, la congressista Fabra). Llavors, un cops els
deures han estat fets, hom pot tornar a demanar diners. Podria donar-se la paradoxa que un augment bestial
de la pressió fiscal enfonsés fins a tal punt l’economia que ni així es
poguessin recaptar els sous necessaris per fer front als emprèstits concedits
pels mercats internacionals. Molt probablement, en alguns aspectes, ara i ací
ja hem travessat aquesta línia –però això és una opinió personal.
Hi ha una altra
opció, pel cap baix, defensada en aquest cas pel també prestigiós economista
Jonathan Tepper (per a més informació, l’excel·lent Singulars: <<http://www.tv3.cat/videos/4093933/Edward-Hugh-i-Jonathan-Tepper-el-que-no-es-vol-sentir>>),
que en resum, fa: 1) sortir immediatament de l’euro –cosa que no seria cap
desgràcia, a mitjà termini- per tal de recuperar la potestat en matèria
monetària ço que permetria dur a terme una necessària devaluació dràstica del
seu valor–, per tant, empobriment general-, a fi i efecte de fer l’economia més
competitiva. Tepper parla de la necessitat d’exportar per tal com el consum
interior està deprimit i no es pot fer càrrec de l’oferta. Passa que no aclareix
ni què s’ha d’exportar –si ben poca cosa es produeix- ni on (ni que els
economistes italians, en aquests mateixos moments, estan fent exactement les
mateixes propostes: i si tothom ven i ningú no compra, tornem a ser al cap del carrer). I 2) (sobretot), la reestructuració del deute. Tepper és un
economista procedent de la city londinenca
i es refereix a amortitzacions i ajornaments del pagament... d’un pagament,
emperò, que passaria a deure’s, in secula
seculorum.
En l’endemig hi ha una tercera via, que
pocs s’atreveixen a dir: jo l’he sentida de la prestigiosa científica benedictina,
Teresa Forcades, i formlament no
s’allunya massa de Tepper. Allà on l’anglès parla de reestructurar el deute (ajornar-lo, abaixar-ne l’exigència, calmar
la prima de risc...), Forcades parla directament de condonació (terme maleït perquè té remiscències
“zerocomasetpercentistes”, “és possible un altre món”, “nuclears no gràcies”,
etc). L’estadística de la Bbc que he
volgut presentar a l’encapçalament demostra ben clar que tothom (ço és, tots
els Estats) deu a tothom, primer; que Espanya no és ni de lluny, ni la més
endeutada en termes generals ni en tants per cents del Pib (la campiona destacada és el Japó). I encara un altre detall:
els diners que no es deuen entre Estats sinó dels Estats vers el sector privat,
és en molt poques mans (recordem que existeixen 4 (!) agències de qualificació
en tot el món), de manera que negociar-hi no hauria de ser especialment
complicat (aclariment: quan el poder es concentra en poques mans, s’acosta molt
al poder absolut i aleshores és impossible negociar-hi perquè normalment la
seva política és la de la imposició; ara: és més fàcil asseure a la taula a 3
persones que a 300; i, recoi, que qui té el número secret del botó vermell és
n’Obama...no?).
Si hom fes tabula rasa i sancionés quatre lleis
senzilles i de fàcil i estricte acompliment –estil Islàndia, on s’han demostrat
plausibles, però en gran- que vigilessin l’avarícia i prohibissin la cobdícia sense límits (stock options, apalancaments, bons brossa, Goldmann Sachs...) que
han marcat el pas del sistema econòmic els darrers, posem, 30 anys (des del
caiguda del Mur d’una forma accelerada i sense topalls), podríem començar de
nou i amb una nova perspectiva, gràcies al dur aprenentatge, diferent, positiva
i optimista.
Pensem-hi tranquil·lament, aquests dies
d’estiu, si tenim la sort de fer vacances o fent un descans en la pitjor feina
del món, la recerca de feina.
David Mallol
alavorade.wordpress.com
arrande.blogspot.com
<<diariagrandelsobiranisme.com>>
Absolutament recomanable:
