11 de setembre de 2012, una setmana després.

La diada del 2012, una setmana enllà

La riuada per Via Laietana, camí del Parlament

Sis consideracions una setmana després de l'11 de Setembre de 2012.

1. La primera és emfasitzar l'èxit extraordinari de la convocatòria, sense cap mena de pal·liatiu; dues milions (o un i mig, tant se val) de persones van empetitir el centre de la capital del país. Això no obstant, la riuada va poder desfilar ordenadament i tranquil·la: va ser un clam uníson: INDEPENDÈNCIA. Clar i net. Ara bé: sí dos milions van sortir al carrer, això significa que pel cap baix n'hi ha haver cinc que no: n'hi ha que es van veure atrapats i van decidir marxar i d'altres, davant de la magnitud de l'esdeveniment , van preferir quedar-se a casa; i encara hi hauria les persones gran o incapacitades, que també se les ha de comptar: però hi ha gent, molta, encara -malgrat el que diguin les enquestes, que no són mai de refiar-, que no estan amb nosaltres; oimés, que hi estan en contra, que pengen banderes amb tres barres dels balcons i celebren els gols de la “roha”. Negar-ho fóra estúpid, per dues raons.

      1.1. Per guanyar en un hipotètic plebiscit, els haurem de convèncer o si més no calmar, i;

      1.2 . Un cop el país independent, hem de fer el possible perquè ells, si més no els que no van amb mala fe, s'hi sentin còmodes: la democràcia és el govern de les majories i el respecte de les minories (allò que els espanyols no han entès mai...).

2. La cobertura mediàtica: els mitjans catalans fan fer una transmissió exemplar: però des de Rac1 afirmaven: Tv3 dóna imatges des de l'helicòpter i fa una retransmissió puntual... però és l'única emissora que ho fa. Per tant:

      2.1. Primer cal fer una reflexió sobre l'exercici del periodisme: ara, els treballadors de RTVV, l'empresa que s'ha dedicat a fer manipulacions sistemàtiques (recordem a Mònica Oltra) i ha creat engendres tals com Tómbola, es queixen que els envien a casa en nom de la “llibertat d'informació”... haver-ho pensant abans, no?; i,

      2.2. La cobertura de l'esdeveniment des de l'exterior. Mentre a Espanya se'n feia poc cas (Tve) a la resta d'Europa no només se seguia sinó que l'endemà, mitjans europeus es queixaven de l'escàs impacte que havia tingut la manifestació, cas de Le monde: La “Diada” catalane: occutée ou encenseé par les médias <<http://www.vilaweb.cat/noticia/4039929/20120912/le-monde-acusa-mitjans-espanyols-damagar-lexit-diada.html>>

En l'endemig, el Pp (juntament amb els sequaços de Rosa Díez) han tombat l'enèsima proposició per la reciprocitat entre els mitjans, l'anomenada Televisió sense fronteres, iniciativa popular que ha recollit signatures arreu de l'estat que però que havia superat les 100 mil al Principat i al País Valencià <<http://acpv.cat/web/actualitat/el-pp-veta-el-tramit-parlamentari-de-la-ilp-televisio-sense-fronteres>>; i lateralment, el govern Mas decideix aprimar Tv3, passant de 6 canals a 4, de manera que el Canal 33 i el Súper 3 (amb la importància que té que la canalla tingui referents en la llengua pròpia) passaran a compartir el mateix canal -i per tant, perdran hores d'emissió.

3. Seguit del que acabem d'escriure, sembla que hi ha ha hagut un canvi de posicionament dels anomenats poders fàctics sobre la qüestió: no debades la meitat de Rac1 és del Grup Godó i La Caixa, un dels seus principals patrocinadors, podrien haver virat i no fer fàstics a una país independent. Això té una importància cabdal. Llevat que no es vulgui construir una República Marxista (sense dubte engrescadora però desafortunadament allunyada de la Realpolitik...), el nou país ha de tenir unes classes subalternes fortes, convençudes i ben nodrides, i al costat unes classes dominants que entenguin que ací NO hi ha una lluita social sinó una lluita nacional: hem d'aprendre, com sigui, la lliçó del 36.

4. En les xarxes socials, justament lligant als punts u i tres, hom ha pogut llegir que grups de persones que no van anar a la manifestació -i que no són hostils, que aquests són un grup a part i mereixen tot un altre tractament- reclamaven que a la manifestació es barrejaven just els polítics que sentenciaven les retallades amb la ciutadania que les rebia -i de les quals, òbviament, es queixava. I que això no tenia cap sentit. Hi ha qui ha dit que no està en contra de la independència però sí d'un país en mans d'un partit de dretes i corrupte (Lleis òmnibus, cas Palau, etc). Cal fer-los entendre, d'una forma clara, que qui ha organitzat aquesta manifestació ha estat aquesta cosa estranya que anomenem societat civil i que ací, pren el nom d'Assemblea Nacional Catalana: una entitat que fa sis mesos era pràcticament desconeguda i que ha estat capaç de mobilitzar dos milions de persones de manera pacífica i sense cap (ep, atenció, cap!) incident. I els partits polítics (i els pobres sindicats), que haguera estat suïcida bandejar-los, al darrera, a “xupar cortines”. Afirmava l'endemà Josep Maria Tericabres: Fa sis mesos pràcticament ningú no sabia què era l'ANC. Això vol dir que la gent estava preparada. La convocatòria tenia tanta força, que tothom havia de prendre posició. I ara també n'han de prendre els polítics, si no volen quedar fora de la història. <<http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4039668/josep-m-terricabras-shan-posicionar-politics-volen-quedar-fora-historia.html>>.

5. Les dues coses que han quedat més clares, doncs, d'aquesta manifestació, han estat el crit unànim d'independència (les banderes republicanes espanyoles han estat servades per una ocasió millor), d'una banda, i la superació per desbordament de les forces polítiques tradicionals, de l'altra (¿algú dirà al desdibuixat Pere Navarro o al funcionari de l'estat a la recerca d'un ministeri, Duran i Lleida, que, en efecte, era una manifestació independentista?).

Duran i Lleida dubtava si anar o no anar
a la manifestació

Navarro insistia que la manifestació
no era independentista

 Fet i fet, han destacat més els dissidents -per la seva valentia i honestedat- Ernest Maragall o Marina Geli que la plana major de Ciu (que no hi era: ¿què feia el president Mas?; ¿i la seva mà dreta, escollit portantveu del Govern perquè va guanyar un concurs d'imitadors i quan hom escolta la ràdio no sap qui és qui, Francesc Homs?) i fins i tot que la d'Erc, que era previsible que hi fos -per cert, Carod inclòs, encara que en una altra banda de la manifestació.

6. Per tant, el confinament dels partits polítcs i sindicats a la cua no era pas simbòlic. Hi ha qui ha interpretat la jornada com una continuació de les revoltes gregues precedents i de les portugueses actuals, ço és, emfasitzant la vessant econòmica. Fóra un error tan gros menystenir del tot aquesta visió com donar-li tota la raó. Darrera dels dos milions de persones hi havia un descontentament, ben cert, que compartim amb la resta de països de l'anomenada perifèria europea. Social i econòmic. Però reduir-ho a això és fer el joc als que avantposen els interessos de classe als nacionals. I tornem al 36: que el llegir no ens faci perdre l'escriure. Primer declarem la independència i després ja lluitarem per una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa (en paraules de Francesc Macià).

El President Francesc Macià en un discurs