Sobre el Pacte Fiscal
Primer de tot, aclarir que el terme pacte fiscal és un
eufemisme que va ordir el govern de torn per eludir el concepte de concert econòmic del qual gaudeixen els
països bascos d’obediència espanyola. I que els catalans no van assolir, per
raons que finalment mai no han estat aclarides (sembla que Miquel Roca i Junyent, per
exemple, les coneix de primera mà; l’inefable
Solé i Tura, possiblement des de l’altra banda, també: ara, Solé ja no ens les
podrà explicar) però que en qualsevol cas han dut al sistema de distribució
econòmica estatal a un escanyament continuat per part de l’estat central envers
comunitats autònomes i ajuntaments, singularment les dels Països Catalans. El
context en què es van dur a terme les negociacions dels traspassos, en el qual
l’aparell repressor franquista romania intacte d’una banda, i la feblesa dels
negociadors (a la taula hi havia l’aparell del règim i al seu davant un grup de
gent jove, sense experiència política –i ja dividits, entre els que pretenien
reprendre d’alguna manera la legalitat republicana i els que havien nascut en època
franquista i eren partidaris de fer tabula
rasa- i amb voluntat de resoldre el traspàs de poders de forma ràpida i
sobretot, pacífica) de l’altra, explicaria l’obtenció aquest sistema de
finançament tan injust i perniciós.
.jpg) |
| Jordi Solé i Tura, excomunista, i personatge decisiu |
 |
| Miquel Roca I Junyent, ponent de la Constitució, polític influent i home fort de La Caixa |
Segonament,
el partit majoritari al Principat, i conseqüentment encarregat de dur el timó
d’aquests pactes, pel motiu que fos –ja l’he escatit dessús-, tot i gaudir d’un
suport massiu (legislatures amb majoria absoluta i grans consensos pels temes
importants de tots els partits –llevat dels d’estricte obediència espanyola),
va preferir dur a la pràctica la política de vol curt anomenada de peix al cove, és a dir, d’avançar poc a
poquet. El líder indiscutible de la formació majoritària, Jordi Pujol, creia sincerament
en Espanya. Com Prat, com Cambó i com Companys, per exemple. L’independentisme,
fins ara mateix, ha estat una ideologia amagada (he estat temptat d’escriure
“marginal”, terme del tot inadequat), oculta, prohibida per un sistema
repressiu militar-policíac-polític-mediàtic omnipresent. No és fins suara que
no ha pogut passar a ocupar un espai central en el debat polític; i això per si sol és una cosa que s’ha de
celebrar.
Pactant el pacte
Respecte del pacte
fiscal, la situació provoca fractalitats i paradoxes. El Pp no vol per
Catalunya l’eina que està emprant al País Basc. C’s és completament marginal i
la patata calenta la té el Psc (Ic ha pres una posició de responsabilitat, com
van fer els seus correligionaris a Euskadi en l’anterior legislatura). D’una
banda, qualsevol persona amb dos dits de front és conscient que el pacte és imprescindible per organitzar
el país. I si un dia volen tornar a governar, els caldrà reivindicar-lo necessàriament.
Ara bé: demanar-lo sense embuts pot ser
rebut, sobretot per la caverna mediàtica –en sentit ampli-, com allò que en
diuen un pas més en la deriva sobiranista
(frase curiosa i capciosa, car deriva
implica sortir de la centralitat
que en hipòtesi deuen tenir en exclusiva els no sobiranistes...). Per tant, els
outsiders con Ernest Maragall o l’exconseller
d’economia, Antoni Castells, el reclamen en contra d’una majoria, la lligada a
l’antiga la Federació Socialista de Barcelona, majoritària en el partit i, ai
las, en els votants –tenim el país que tenim i això no ho hem pas mai de perdre
de vista.
Erc i Ciu han
fet el que havien de fer: un pacte de mínims sabent com saben que no tenen res
a pelar a Madrid, on, encara, resideix la sobirania del poble (del català,
també). I Si fa de C’s a l’inversa. I potser ja està bé, tibar la corda, com
quan Erc va votar no a la Llei de Política Língüística per
insuficient. Una vella amiga em deia, temps ha, que calia un partit més radical
que Erc. I jo responia, sí, però on? Ja el tenim (i tenim les Cup, encara
millor).
Números
Tornant al Pacte,
són faves comptades. El juliol del 2012 el Govern no va poder pagar les nòmines
d’uns assalariats (d’empreses concertades, perquè no es notés tant) perquè
tenia un crèdit pendent de tornar que rondava els 600 milions d’euros. Al
novembre té un venciment d’un altre aproximadament d’uns 6000 –deu vegades més,
sí. O es pacta amb el govern central, que tampoc té diners però que podria
donar una garantia per endarrerir els venciments (en realitat, l’Estat espanyol
no està tant endeutat com diuen, passa que no té liquiditat –ni credibilitat,
sobretot vers l’exterior, però això ja és una altra història); o bé hi ha
eleccions anticipades. Un govern insolvent o es declara en fallida o ha de
plegar. Perquè el Govern actual no ha fet res, res de res –a part de la bogeria amb el mafiós Adelson i de la Llei
òmnibus, mena de ribot en contra de part de la legislació del govern d’entesa- per, essencialment,
manca de sous. I l’economia s’enfonsa, de manera que via impositiva cada cop es
podran recollir menys ingressos (és un cercle viciós: a partir d’un determinat
punt, quan s’estreny tant la producció, no deixa lloc per extreure’n
plusvàlues, o sigui, es mata la gallina dels ous d’or: i aquest punt ja s’ha
superat: per exemple, amb l’apujada de l’Iva a Portugal, l’Estat ha ingressat
menys diners).
Posicionaments
Oriol Junqueras ha sentenciat que el pacte és un pas cap a la
independència. No sembla la manera més intel·ligent d’anar a negociar a Madrid
(i on diu “negociar” hom hi pot posar “pidolar”, mentre el Pp romangui amb
majoria absoluta). És com fer un avís: compte,
el penal el xutem per la dreta. Només es pot entendre en clau interna, de
cara a un electorat que o pot marxar cap a Si, o sigui al o tot o res, o cap a
Ciu, que s’atansa a l’espai sobiranista del qual Erc en tenia l’hegemonia .
I Ciu: no sabem
fins a quint punt és de fiar la seva deriva
sobiranista. Per una enquesta, inconsistent i pueril (tot politòleg sap que per
guanyar un plebiscit d’aquest caire cal molt més del 50%: guaitem, sinó, el cas
del Quebec)? A pleret, primer el seu
vessant més radical (Rull, Campuzano, etc),
seguidament el mestre Obi-Wan Kenobi (i tot seguit el seu fill), i al
final, el líder (Mas), han anat pujant amb pompa i esplendor al carro de
l’independentisme. Pot ser, és clar, que la insostenible situació econòmica,
els hagi acabat de fer-se decidir. (Però després de tants anys, n’hi haurà que
diran, de no fer res...). També pot ser que hagin sondat els representants del
poder real (La Caixa i Abertis, d’un costat, el Grup Godó, de l’altre) i que aquest
hagin, finalment, donat llum verda al projecte (Salvador Alemany feia una
explicació laberíntica al Singulars
d’en Barberà <<http://www.tv3.cat/videos/4115030/Salvador-Alemany>>).
El pas
final
En qualsevol cas, benvinguts siguin a bord. Però
justament aquesta és una de les qüestions més vidrioses. D’una banda, cal un grup
el més cohesionat possible per, aleshores, poder fer front comú contra l’enemic
(entre cometes?) real, que és on rau la sobirania i amb el qual hem de pactar
el nostre deslliurament (les declaracions unilaterals són molt boniques però
l’endemà el país ha de funcionar, i els tancs, els jutges i els sous dels
professors universitaris, verbigràcia, són de dependència espanyola, ara per
ara). En aquest camí s’hi afegiran companys de viatge (els poputxiqui, com va batejar-los Andreu Nin en la seva revolució soviètica)
estranys, alguns de tenebrosos i
d’altres a primer cop d’ull, inexplicables. Però poden ser necessaris a la
recerca de consensos amplis i hegemonies. Ens trobem, per tant, davant d’una
segona transició: i a la primera, en la bugada en hi vam perdre massa llençols,
són a saber: la divisió en tres
comunitats –i la subseqüent prohibició de federar-se-, el no reconeixement del
dret de l’autodeterminació, la discriminació lingüística i un llarguíssim
etcètera fins a arribar a un tracte fiscal abusiu. Tot d’una això s’ha
convertit en la cançó de l’enfadós i, si us plau, no la tornéssim a començar...
Annex:
-PROPOSTA TEXT TRANSACCIONAL PER AL PLE MONOGRÀFIC SOBRE EL
PACTE FISCAL, consultable a
-Llei de Politica Lingüísitica:
-Llei Òmnibus:
No hay comentarios:
Publicar un comentario