Els fets de París: acció i reacció (un primer repàs de l'opinió publicada)

La veritat a sota l'estora

 

 

 Els fets de París del cap de setmana combinats amb els del Líban i la guerra oberta a Síria han sacsejat el món. La primera fase ha estat la d'escandalització davant la barbàrie dels actes criminals (combinats, per fer més mal) de la capital de França. Tot seguit ens hem assabentat que una cosa semblant passava al Proper Orient (al Líban) i que el sinistre Isis, en origen un grup terrorista --que no dubtava en reclamar-se responsable dels fets de París-- però que a la castigada Síria opera com un exèrcit regular, perdia una de les ciutats que tenia controlades pels atacs de les forces occidentals. La segona fase ha estat la reflexió: ¿per què passen aquestes coses? i sobretot ¿per quina raó de cop i volta passen a ocupar el primer lloc de l'agenda internacional? La tercera fase és la persecució policial dels executors que no han mort en els actes --tema en el qual la policia francesa, com en els successos de Charlie Hebdo, sembla experta--, l'onada nacional-patriòtica-religiosa a França (diumenge missa oberta a Notre Damme i la mesquita més gran de París tancada), Europa i resta del "món civilitzat". A França l'oposició de dretes ha criticat l'excessiva flonjor del govern de centre-esquerre d'Hollande i hi ha hagut una manifestació antimusulmana alhora que s'assenyalava al dit als refugiats sirians que esperen a les fronteres poder entrar al vell continent. A les xarxes s'ha generat un debat molt interessant del qual vodríem donar compte molt summàriament. Vet ací un resum sumari però que permet copsar l'ambient a hores d'ara (15-11-2015).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A dos quarts de 3 del dissabte, el professor i activista Bartomeu Mestre Sureda "Balutxo" publicava un fragment d'un article que havia editat en 2002 i que feia:

EL DOL VA EN FUNCIÓ DE LES BANDERES I DE LA GEOGRAFIA?

FRAGMENT DEL PRÒLEG DE "LA IDENTITAT REEIXIDA" (2002)

"Els atemptats del dia 11 de setembre de 2001 varen provocar la mort de devers set mil persones. Cada dia moren onze mil infants menors de cinc anys de fam al món. Si la comparança és vomitiva, no ho és menys que l’anomenat «món civilitzat» només s’escandalitzi si els assassinats viuen en pisos d'occident. Les morts per desídia o per atemptat fora de l'àmbit europeu o americà són ignorades i romanen només com una freda dada estadística. Les televisions del món no mostren les agonies dels infants, ni les llàgrimes dels seus familiars amb les fotografies de les víctimes, ni les banderetes dels seus pobles, ni es guarden minuts de silenci en els camps de futbol. Però el món ric els condemna a mort cada dia. I tanmateix tots en som responsables, perquè, com diu Heribert Barrera (o Manuel Marín), si el nord no decideix ajudar el sud i treballar de valent per l’equilibri mundial, el sud desbordarà i anihilarà el poderós nord. El risc no és només la supervivència de les llengües i de les cultures."

Gairebé alhora la xarxa facebook permetia fent un joc amb les fotos del perfil i dibuixar una bandera tricolor de fons. El periodista Èric Lluent feia una entrada al seu blog titulada "El perill e posar a la foto del perfil la bandera francesa" en el qual advertia:

"Fer servir el filtre de Facebook per solidaritzar-se amb les víctimes dels atemptats de París és donar suporta a una visió en què només preocupen les morts dels ciutadans occidentals.  Mitjançant aquest gest es construeix un mur en aquesta fortalesa del segle XXI que és Europa, plena de súbdits morts de por que que regalen el sentit crític a empreses i institucions públiques a canvi d'una mica de sensació de seguretat.  Al Líban, Iraq i Iran i en qualsevol lloc del món, quan esclata una bomba o cau un míssil hi ha germans que pateixen, pares i mares que es desmaien quan conèixer la notícia, amics que busquen desesperats pistes per trobar als companys de l'institut o de la feina" (https://ericlluent.wordpress.com/2015/11/14/el-peligro-de-ponerse-la-foto-de-perfil-con-el-filtro-de-la-bandera-francesa)

Des del Brasil, la pàgina de Facebook, Deposito de cartons, en la qual es publiquen il·lustracions amb una mirada irònica sobre la realitat, deixaven anar aquesta il·lustració:

​​SMXLL

Un dels moments àlgids ha estat la conversa que ha començat l'escriptora i editora (i excompanya de l'Associació Llibres Lliures) Anne-Laure Bureau. Bureau ha fet gala del  sentit crític davant de les reaccions que s'esdevenien a França des de París, ciutat on viu:

"Anlor Bureau

Ahir a les 14:36 · Editat ·

Euh, du coup ça se passe comment ? On déguise fb en manif géante du FN à coup de prières et de drapeaux tricolores ?
Si c'est ça l'unité nationale ‪#‎jesuispartie‬ ."

Bureau es queixa de l'ús de la bandera per part de Facebook de la bandera tricolor i de la utilització de pregàries i banderes en un sentit d'afavorir grups com el Front Nacional. Ha estat ràpidament contestada (ací, la continuació de la conversa: https://www.facebook.com/anlor.bureau?fref=nf&pnref=story).

En aquesta fase del debat ha arribat l'associació entre els atacs de París i els refugiats sirians en una piulada recollida en aquesta peça:

http://www.vox.com/2015/11/13/9732874/paris-attacks-syria-refugees

"A la gent que critica els sirians pels atacs de París. ¿No s'adonen que són d'aquest agent de qui els refugiats fugen?"

(Don Holoway).

Acabem amb el pensament que ha expressat l'editor Ernest Folch el dia 15 al matí:

"La pau és de tothom. Resar només d'uns quants"

​​SLXLM

I sobretot els versos de Dolors Miquel extrets del poemaris "Missa pagesa" (Edicions 62):

I no permeteu que els fills de puta
avortin l’amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d’ells
pels segles dels segles.

(Dolors Miquel)

David Mallol F.

MLXL​​

David Mallol és membre del Consell de redacció de La Revista dels Llibres lliures.

Textos extrets de:

https://ericlluent.wordpress.com/2015/11/14/el-peligro-de-ponerse-la-foto-de-perfil-con-el-filtro-de-la-bandera-francesa/

http://www.vox.com/2015/11/13/9732874/paris-attacks-syria-refugees

La Revista dels Llibres Lliures és un espai de trobada de persones que llegeixen, persones que escriuen, que enraonen i que tenen la intenció de interpretar el món que ens envolta, pensar-lo i explicar-nos-el. Volem aixoplugar músics i cantaires, artistes i trobadors, joglars i cinèfils, científics i crítics literaris, addictes a les sèries de televisió i a les novel·les franceses del segle XIX, pensadors i filosòfs (ens calen esbrinar l'arjé (o arché o arkhé) de la physis, ço és: l'origen,la causa i el principi permament de ls coses), historiadors, gèografs i antropòlegs i tota la prole de les ciències humanes, periodistes i erudits, teòlegs (sí, volem parlar de religió, de les relgion, les creences, la fe, la transcendència i de les passtilles vermelles i les pastilles blaves) i de tota la realitat que ens acomboia.
Si veniu de nord o veniu del sud, de terra endins o de mar enllà, sereu igualment benvingut. I que, des del respecte però des  la crítica, entre l'entusiasme de l'apassionament i l'escepticisme irònic, encoratajarem la discussió i la polèmica i la joia de viure, perquè per anar bé cal que cadascú es vesteixi com vulgui que tot està per fer i tot és possible.

Per què Artur Mas resta

Per què Artur Mas resta

11 de setembre de 2012, una setmana després.

La diada del 2012, una setmana enllà

La riuada per Via Laietana, camí del Parlament

Sis consideracions una setmana després de l'11 de Setembre de 2012.

1. La primera és emfasitzar l'èxit extraordinari de la convocatòria, sense cap mena de pal·liatiu; dues milions (o un i mig, tant se val) de persones van empetitir el centre de la capital del país. Això no obstant, la riuada va poder desfilar ordenadament i tranquil·la: va ser un clam uníson: INDEPENDÈNCIA. Clar i net. Ara bé: sí dos milions van sortir al carrer, això significa que pel cap baix n'hi ha haver cinc que no: n'hi ha que es van veure atrapats i van decidir marxar i d'altres, davant de la magnitud de l'esdeveniment , van preferir quedar-se a casa; i encara hi hauria les persones gran o incapacitades, que també se les ha de comptar: però hi ha gent, molta, encara -malgrat el que diguin les enquestes, que no són mai de refiar-, que no estan amb nosaltres; oimés, que hi estan en contra, que pengen banderes amb tres barres dels balcons i celebren els gols de la “roha”. Negar-ho fóra estúpid, per dues raons.

      1.1. Per guanyar en un hipotètic plebiscit, els haurem de convèncer o si més no calmar, i;

      1.2 . Un cop el país independent, hem de fer el possible perquè ells, si més no els que no van amb mala fe, s'hi sentin còmodes: la democràcia és el govern de les majories i el respecte de les minories (allò que els espanyols no han entès mai...).

2. La cobertura mediàtica: els mitjans catalans fan fer una transmissió exemplar: però des de Rac1 afirmaven: Tv3 dóna imatges des de l'helicòpter i fa una retransmissió puntual... però és l'única emissora que ho fa. Per tant:

      2.1. Primer cal fer una reflexió sobre l'exercici del periodisme: ara, els treballadors de RTVV, l'empresa que s'ha dedicat a fer manipulacions sistemàtiques (recordem a Mònica Oltra) i ha creat engendres tals com Tómbola, es queixen que els envien a casa en nom de la “llibertat d'informació”... haver-ho pensant abans, no?; i,

      2.2. La cobertura de l'esdeveniment des de l'exterior. Mentre a Espanya se'n feia poc cas (Tve) a la resta d'Europa no només se seguia sinó que l'endemà, mitjans europeus es queixaven de l'escàs impacte que havia tingut la manifestació, cas de Le monde: La “Diada” catalane: occutée ou encenseé par les médias <<http://www.vilaweb.cat/noticia/4039929/20120912/le-monde-acusa-mitjans-espanyols-damagar-lexit-diada.html>>

En l'endemig, el Pp (juntament amb els sequaços de Rosa Díez) han tombat l'enèsima proposició per la reciprocitat entre els mitjans, l'anomenada Televisió sense fronteres, iniciativa popular que ha recollit signatures arreu de l'estat que però que havia superat les 100 mil al Principat i al País Valencià <<http://acpv.cat/web/actualitat/el-pp-veta-el-tramit-parlamentari-de-la-ilp-televisio-sense-fronteres>>; i lateralment, el govern Mas decideix aprimar Tv3, passant de 6 canals a 4, de manera que el Canal 33 i el Súper 3 (amb la importància que té que la canalla tingui referents en la llengua pròpia) passaran a compartir el mateix canal -i per tant, perdran hores d'emissió.

3. Seguit del que acabem d'escriure, sembla que hi ha ha hagut un canvi de posicionament dels anomenats poders fàctics sobre la qüestió: no debades la meitat de Rac1 és del Grup Godó i La Caixa, un dels seus principals patrocinadors, podrien haver virat i no fer fàstics a una país independent. Això té una importància cabdal. Llevat que no es vulgui construir una República Marxista (sense dubte engrescadora però desafortunadament allunyada de la Realpolitik...), el nou país ha de tenir unes classes subalternes fortes, convençudes i ben nodrides, i al costat unes classes dominants que entenguin que ací NO hi ha una lluita social sinó una lluita nacional: hem d'aprendre, com sigui, la lliçó del 36.

4. En les xarxes socials, justament lligant als punts u i tres, hom ha pogut llegir que grups de persones que no van anar a la manifestació -i que no són hostils, que aquests són un grup a part i mereixen tot un altre tractament- reclamaven que a la manifestació es barrejaven just els polítics que sentenciaven les retallades amb la ciutadania que les rebia -i de les quals, òbviament, es queixava. I que això no tenia cap sentit. Hi ha qui ha dit que no està en contra de la independència però sí d'un país en mans d'un partit de dretes i corrupte (Lleis òmnibus, cas Palau, etc). Cal fer-los entendre, d'una forma clara, que qui ha organitzat aquesta manifestació ha estat aquesta cosa estranya que anomenem societat civil i que ací, pren el nom d'Assemblea Nacional Catalana: una entitat que fa sis mesos era pràcticament desconeguda i que ha estat capaç de mobilitzar dos milions de persones de manera pacífica i sense cap (ep, atenció, cap!) incident. I els partits polítics (i els pobres sindicats), que haguera estat suïcida bandejar-los, al darrera, a “xupar cortines”. Afirmava l'endemà Josep Maria Tericabres: Fa sis mesos pràcticament ningú no sabia què era l'ANC. Això vol dir que la gent estava preparada. La convocatòria tenia tanta força, que tothom havia de prendre posició. I ara també n'han de prendre els polítics, si no volen quedar fora de la història. <<http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4039668/josep-m-terricabras-shan-posicionar-politics-volen-quedar-fora-historia.html>>.

5. Les dues coses que han quedat més clares, doncs, d'aquesta manifestació, han estat el crit unànim d'independència (les banderes republicanes espanyoles han estat servades per una ocasió millor), d'una banda, i la superació per desbordament de les forces polítiques tradicionals, de l'altra (¿algú dirà al desdibuixat Pere Navarro o al funcionari de l'estat a la recerca d'un ministeri, Duran i Lleida, que, en efecte, era una manifestació independentista?).

Duran i Lleida dubtava si anar o no anar
a la manifestació

Navarro insistia que la manifestació
no era independentista

 Fet i fet, han destacat més els dissidents -per la seva valentia i honestedat- Ernest Maragall o Marina Geli que la plana major de Ciu (que no hi era: ¿què feia el president Mas?; ¿i la seva mà dreta, escollit portantveu del Govern perquè va guanyar un concurs d'imitadors i quan hom escolta la ràdio no sap qui és qui, Francesc Homs?) i fins i tot que la d'Erc, que era previsible que hi fos -per cert, Carod inclòs, encara que en una altra banda de la manifestació.

6. Per tant, el confinament dels partits polítcs i sindicats a la cua no era pas simbòlic. Hi ha qui ha interpretat la jornada com una continuació de les revoltes gregues precedents i de les portugueses actuals, ço és, emfasitzant la vessant econòmica. Fóra un error tan gros menystenir del tot aquesta visió com donar-li tota la raó. Darrera dels dos milions de persones hi havia un descontentament, ben cert, que compartim amb la resta de països de l'anomenada perifèria europea. Social i econòmic. Però reduir-ho a això és fer el joc als que avantposen els interessos de classe als nacionals. I tornem al 36: que el llegir no ens faci perdre l'escriure. Primer declarem la independència i després ja lluitarem per una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa (en paraules de Francesc Macià).

El President Francesc Macià en un discurs

Un apunt sobre el pacte fiscal

Sobre el Pacte Fiscal

Primer de tot, aclarir que el terme pacte fiscal és un eufemisme que va ordir el govern de torn per eludir el concepte de concert econòmic del qual gaudeixen els països bascos d’obediència espanyola. I que els catalans no van assolir, per raons que finalment mai no han estat aclarides (sembla que Miquel Roca i Junyent, per exemple, les coneix de primera mà;  l’inefable Solé i Tura, possiblement des de l’altra banda, també: ara, Solé ja no ens les podrà explicar) però que en qualsevol cas han dut al sistema de distribució econòmica estatal a un escanyament continuat per part de l’estat central envers comunitats autònomes i ajuntaments, singularment les dels Països Catalans. El context en què es van dur a terme les negociacions dels traspassos, en el qual l’aparell repressor franquista romania intacte d’una banda, i la feblesa dels negociadors (a la taula hi havia l’aparell del règim i al seu davant un grup de gent jove, sense experiència política –i ja dividits, entre els que pretenien reprendre d’alguna manera la legalitat republicana i els que havien nascut en època franquista i eren partidaris de fer tabula rasa- i amb voluntat de resoldre el traspàs de poders de forma ràpida i sobretot, pacífica) de l’altra, explicaria l’obtenció aquest sistema de finançament tan injust i perniciós.

Jordi Solé i Tura, excomunista, i personatge decisiu

Miquel Roca I Junyent, ponent de la Constitució,
polític influent  i home fort de La Caixa

Segonament, el partit majoritari al Principat, i conseqüentment encarregat de dur el timó d’aquests pactes, pel motiu que fos –ja l’he escatit dessús-, tot i gaudir d’un suport massiu (legislatures amb majoria absoluta i grans consensos pels temes importants de tots els partits –llevat dels d’estricte obediència espanyola), va preferir dur a la pràctica la política de vol curt anomenada de peix al cove, és a dir, d’avançar poc a poquet. El líder indiscutible de la formació majoritària, Jordi Pujol, creia sincerament en Espanya. Com Prat, com Cambó i com Companys, per exemple. L’independentisme, fins ara mateix, ha estat una ideologia amagada (he estat temptat d’escriure “marginal”, terme del tot inadequat), oculta, prohibida per un sistema repressiu militar-policíac-polític-mediàtic omnipresent. No és fins suara que no ha pogut passar a ocupar un espai central en el debat polític;  i això per si sol és una cosa que s’ha de celebrar.

Pactant el pacte

Respecte del pacte fiscal, la situació provoca fractalitats i paradoxes. El Pp no vol per Catalunya l’eina que està emprant al País Basc. C’s és completament marginal i la patata calenta la té el Psc (Ic ha pres una posició de responsabilitat, com van fer els seus correligionaris a Euskadi en l’anterior legislatura). D’una banda, qualsevol persona amb dos dits de front és conscient que el pacte és imprescindible per organitzar el país. I si un dia volen tornar a governar, els caldrà reivindicar-lo necessàriament. Ara bé:  demanar-lo sense embuts pot ser rebut, sobretot per la caverna mediàtica –en sentit ampli-, com allò que en diuen un pas més en la deriva sobiranista (frase curiosa i capciosa, car deriva implica sortir de la centralitat que en hipòtesi deuen tenir en exclusiva els no sobiranistes...). Per tant, els outsiders con Ernest Maragall o l’exconseller d’economia, Antoni Castells, el reclamen en contra d’una majoria, la lligada a l’antiga la Federació Socialista de Barcelona, majoritària en el partit i, ai las, en els votants –tenim el país que tenim i això no ho hem pas mai de perdre de vista.

Erc i Ciu han fet el que havien de fer: un pacte de mínims sabent com saben que no tenen res a pelar a Madrid, on, encara, resideix la sobirania del poble (del català, també). I Si fa de C’s a l’inversa. I potser ja està bé, tibar la corda, com quan Erc va votar no a la Llei de Política Língüística per insuficient. Una vella amiga em deia, temps ha, que calia un partit més radical que Erc. I jo responia, sí, però on? Ja el tenim (i tenim les Cup, encara millor).

Números

Tornant al Pacte, són faves comptades. El juliol del 2012 el Govern no va poder pagar les nòmines d’uns assalariats (d’empreses concertades, perquè no es notés tant) perquè tenia un crèdit pendent de tornar que rondava els 600 milions d’euros. Al novembre té un venciment d’un altre aproximadament d’uns 6000 –deu vegades més, sí. O es pacta amb el govern central, que tampoc té diners però que podria donar una garantia per endarrerir els venciments (en realitat, l’Estat espanyol no està tant endeutat com diuen, passa que no té liquiditat –ni credibilitat, sobretot vers l’exterior, però això ja és una altra història); o bé hi ha eleccions anticipades. Un govern insolvent o es declara en fallida o ha de plegar. Perquè el Govern actual no ha fet res, res de res –a part de  la bogeria amb el mafiós Adelson i de la Llei òmnibus, mena de ribot en contra de part de la legislació del govern d’entesa- per, essencialment, manca de sous. I l’economia s’enfonsa, de manera que via impositiva cada cop es podran recollir menys ingressos (és un cercle viciós: a partir d’un determinat punt, quan s’estreny tant la producció, no deixa lloc per extreure’n plusvàlues, o sigui, es mata la gallina dels ous d’or: i aquest punt ja s’ha superat: per exemple, amb l’apujada de l’Iva a Portugal, l’Estat ha ingressat menys diners).

      Posicionaments

     Oriol Junqueras ha sentenciat que el pacte és un pas cap a la independència. No sembla la manera més intel·ligent d’anar a negociar a Madrid (i on diu “negociar” hom hi pot posar “pidolar”, mentre el Pp romangui amb majoria absoluta). És com fer un avís: compte, el penal el xutem per la dreta. Només es pot entendre en clau interna, de cara a un electorat que o pot marxar cap a Si, o sigui al o tot o res, o cap a Ciu, que s’atansa a l’espai sobiranista del qual Erc en tenia l’hegemonia .

     I Ciu: no sabem fins a quint punt és de fiar la seva deriva sobiranista. Per una enquesta, inconsistent i pueril (tot politòleg sap que per guanyar un plebiscit d’aquest caire cal molt més del 50%: guaitem, sinó, el cas del Quebec)?  A pleret, primer el seu vessant més radical (Rull, Campuzano, etc),  seguidament el mestre Obi-Wan Kenobi (i tot seguit el seu fill), i al final, el líder (Mas), han anat pujant amb pompa i esplendor al carro de l’independentisme. Pot ser, és clar, que la insostenible situació econòmica, els hagi acabat de fer-se decidir. (Però després de tants anys, n’hi haurà que diran, de no fer res...). També pot ser que hagin sondat els representants del poder real (La Caixa i Abertis, d’un costat, el Grup Godó, de l’altre) i que aquest hagin, finalment, donat llum verda al projecte (Salvador Alemany feia una explicació laberíntica al Singulars d’en Barberà <<http://www.tv3.cat/videos/4115030/Salvador-Alemany>>).

               

     El pas final

     En qualsevol cas, benvinguts siguin a bord. Però justament aquesta és una de les qüestions més vidrioses. D’una banda, cal un grup el més cohesionat possible per, aleshores, poder fer front comú contra l’enemic (entre cometes?) real, que és on rau la sobirania i amb el qual hem de pactar el nostre deslliurament (les declaracions unilaterals són molt boniques però l’endemà el país ha de funcionar, i els tancs, els jutges i els sous dels professors universitaris, verbigràcia, són de dependència espanyola, ara per ara). En aquest camí s’hi afegiran companys de viatge (els poputxiqui, com va batejar-los Andreu Nin en la seva revolució soviètica) estranys,  alguns de tenebrosos i d’altres a primer cop d’ull, inexplicables. Però poden ser necessaris a la recerca de consensos amplis i hegemonies. Ens trobem, per tant, davant d’una segona transició: i a la primera, en la bugada en hi vam perdre massa llençols, són a saber:  la divisió en tres comunitats –i la subseqüent prohibició de federar-se-, el no reconeixement del dret de l’autodeterminació, la discriminació lingüística i un llarguíssim etcètera fins a arribar a un tracte fiscal abusiu. Tot d’una això s’ha convertit en la cançó de l’enfadós i, si us plau, no la tornéssim a començar...

Annex: 

-PROPOSTA TEXT TRANSACCIONAL PER AL PLE MONOGRÀFIC SOBRE EL 

PACTE FISCAL, consultable a 

<<http://www.324.cat/multimedia/pdf/9/3/1343209251339.pdf>>

-Llei de Politica Lingüísitica:

<<http://www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/menuitem.1ab5a94fef60a1e7a129d410b0c0e1a0/?vgnextoid=4d67f9465ff61110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD>>

-Llei Òmnibus: 

<<http://www20.gencat.cat/portal/site/portaljuridic/menuitem.82a3c5adb7143a6dc366ec10b0c0e1a0/?vgnextoid=f24d97b5a87d6210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=f24d97b5a87d6210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=1df92f267ae84310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD>>

Consideracions sobre del deute sobirà

L’excusa del deute sobirà,

o com ens fote’n la mà a la cartera mentre se’ns pixen al damunt i diuen que ens volen refrescar perquè no sentim tant fortes les pessigolles

Va ser durant la cimera de Davos d’enguany, que Xavier Sala i Martín va explicar que la peça clau per sortir de la crisi era acabar amb el deute sobirà, tal com defensava un grup d’experts, al qual ell pertanyia. Però, ben bé, què és el deute sobirà? Diu la Viquipèdia, de forma succinta (que és la millor manera de no equivocar-se gaire), que es refereix  al conjunt de deutes que manté un estat enfront dels particulars o un altre país. Per fer-nos-en una idea, farem cinc cèntims per esbossar d’on prové i al final assajarem si existeix cap possibilitat de deseixir-se’n sense perdre del tot la dignitat.

                Per començar, on s’origina. He provat de fer una classificació per tal que l’explicació sigui menys menys feixuga. Imaginem que el sector públic, un Estat o un Ajuntament, tant se val, tracen una carretera entre X i Y; i a través d’aquesta carretera, el sector privat, uns comerciants, fan arribar més de pressa el seu producte i guanyen dinerons. És el que en diríem col·laboració o a), en la qual tots els contribuents sufraguen les despeses però també tenen al seu càrrec les responsabilitats. D’altres vegades, però, hom estableix una competència o b): entre X i Y no hi ha cap carretera i l’Estat no té prou diners per fer-la. Aleshores sorgeix el sector privat i se’n fa càrrec; a canvi, també en durà a terme la gestió, potser en forma de peatges, segons els seus interessos. En principi només la paguen els que en fan ús però a canvi té la servitud de parar en mans privades que poden fer-ne el que els plagui. Hi hauria una variant, b2), que és la més lògica però alhora més infreqüent: quan entre X i Y ja hi ha  una carretera gratuïta però és vella i sembla insuficient. Aleshores l’Estat vol fer-ne una altra però considera més beneficiós atorgar la concessió  a una empresa privada perquè l’exploti segons li convingui. Qui vulgui anar més de pressa, que pagui, diríem: aquest és el sistema, com he dit, dels manuals, però inexistent a Catalunya, víctima de la cobdícia d’Abertis i del sistema b). Encara hi ha un altre mètode, que he batejat negociació: entre X i Y només hi ha un desert immens, però tanmateix l’Estat considera convenient fer-hi una bona carretera, cosa que crea llocs de treball de manera immediata i és una inversió pel futur. No genera rèdits immediats i l´han de pagar tots els contribuents, qui en fa ús, qui no en fa, qui hi viu a la vora o qui hi viu lluny però és víctima d’una cosa anomenada mecanismes de compensació (també hi ha un eufemisme que es diu solidaritat interterritorial i una altra accepció que en diu espoli). Encara hi ha un factor morigerador de tot plegat, i que deriva especialment del tercer factor, que és l’índex de rendibilitat: perquè no és el mateix invertir en una part del territori que en una altra. En una zona densament poblada, els doblers es recuperen abans. En un ermot buit, pot ser que es tardi més temps o que sigui un forat perpetu (la construcció del Tgv a la major part de l’Estat espanyol). Aquest a circumstància no és rellevant en època de vaques grasses: quan el cavall desbridat corre per les praderies en una cursa sens fi, goig d’avantguardistes i horror de científics mediambientals que reclamen  desacceleració.

                 A tot això encara cal afegir-hi dos components més:

1.       Els bancs, la mala gestió dels quals, en alguns casos llindar de la pura delinqüència ha hagut de ser sufocada per l’Estat, d’una manera o una altra (l’any 2008, George Bush va nacionalitzar determinats bancs manefles americans i ara ja donen beneficis; a l’Estat espanyol, a finals de 2012, es van fent pedaços per no demanar un rescat en tota regla... en qualsevol cas, quatre anys llargs tard).

2.       Moltes empreses, sobretot les més grans, han fet ús d’un mecanisme que pot tornar-se pervers, l’Ero, ço és, l’expedient de regulació d’ocupació, pel qual poden començar a fer prejubilacions extraordinàries, contractar gent més jove a la qual només cal pagar-los una quarta part del sou alhora que envia els antics treballadors a la Seguretat social, succionant com lepidòpters les arques de l’Estat (tal com ha fet la Ub, per exemple, de forma voluntària, amb algun professor, que encara té despatx i que a més és membre de l’Iec... i fins ací puc llegir).

Aquell cavall impressionant s’ha convertit en un rossí infecte i capcot que l’únic que pot lluir és el costellam excessiu propi del mamífer desnodrit.

Solució?

Xavier Sala i Martín, amb qui començàvem l’article (juntament amb el grup dels diguem-ne neocon, o sigui, ultraliberals), proposa polítiques anomenades d’austeritat per poder demanar diners per poder pagar els deutes pendents. Les retallades implicarien la confiança dels mercats que aleshores concedirien crèdit al sector públic perquè pogués continuar amb les polítiques dessús descrites. Ara, les retallades van directament a la butxaca de la ciutadania, de tothom, de qui fa ús de les carreteres i de qui no, de qui va al metge i de qui es paga una mútua. En una mesura o una altra –qui més té, menys l’afecta, però això és una altra història que es diu frau fiscal- afecta a tothom, fins i tot a qui no percep res, ni del sector privat, perquè és a l’atur, ni del públic perquè ja no se’n pot fer càrrec (i si no li agrada, que emigri o es foti, tal com va asseverar, entre xulesca, ignorant i desesperada,  la congressista Fabra). Llavors, un cops els deures han estat fets, hom pot tornar a demanar diners. Podria  donar-se la paradoxa que un augment bestial de la pressió fiscal enfonsés fins a tal punt l’economia que ni així es poguessin recaptar els sous necessaris per fer front als emprèstits concedits pels mercats internacionals. Molt probablement, en alguns aspectes, ara i ací ja hem travessat aquesta línia –però això és una opinió personal.

        Hi ha una altra opció, pel cap baix, defensada en aquest cas pel també prestigiós economista Jonathan Tepper  (per a més informació, l’excel·lent Singulars: <<http://www.tv3.cat/videos/4093933/Edward-Hugh-i-Jonathan-Tepper-el-que-no-es-vol-sentir>>), que en resum, fa: 1) sortir immediatament de l’euro –cosa que no seria cap desgràcia, a mitjà termini- per tal de recuperar la potestat en matèria monetària ço que permetria dur a terme una necessària devaluació dràstica del seu valor–, per tant, empobriment general-, a fi i efecte de fer l’economia més competitiva. Tepper parla de la necessitat d’exportar per tal com el consum interior està deprimit i no es pot fer càrrec de l’oferta. Passa que no aclareix ni què s’ha d’exportar –si ben poca cosa es produeix- ni on (ni que els economistes italians, en aquests mateixos moments, estan fent exactement les mateixes propostes: i si tothom ven i ningú no compra, tornem a  ser al cap del carrer). I 2) (sobretot), la reestructuració del deute. Tepper és un economista procedent de la city londinenca i es refereix a amortitzacions i ajornaments del pagament... d’un pagament, emperò, que passaria a deure’s, in secula seculorum.

        En l’endemig hi ha una tercera via, que pocs s’atreveixen a dir: jo l’he sentida de la prestigiosa científica benedictina, Teresa Forcades, i formlament  no s’allunya massa de Tepper. Allà on l’anglès parla de reestructurar el deute (ajornar-lo, abaixar-ne l’exigència, calmar la prima de risc...), Forcades parla directament de condonació (terme maleït perquè té remiscències “zerocomasetpercentistes”, “és possible un altre món”, “nuclears no gràcies”, etc). L’estadística de la Bbc que he volgut presentar a l’encapçalament demostra ben clar que tothom (ço és, tots els Estats) deu a tothom, primer; que Espanya no és ni de lluny, ni la més endeutada en termes generals ni en tants per cents del Pib (la campiona destacada és el Japó). I encara un altre detall: els diners que no es deuen entre Estats sinó dels Estats vers el sector privat, és en molt poques mans (recordem que existeixen 4 (!) agències de qualificació en tot el món), de manera que negociar-hi no hauria de ser especialment complicat (aclariment: quan el poder es concentra en poques mans, s’acosta molt al poder absolut i aleshores és impossible negociar-hi perquè normalment la seva política és la de la imposició; ara: és més fàcil asseure a la taula a 3 persones que a 300; i, recoi, que qui té el número secret del botó vermell és n’Obama...no?).

Si hom fes tabula rasa i sancionés quatre lleis senzilles i de fàcil i estricte acompliment –estil Islàndia, on s’han demostrat plausibles, però en gran- que vigilessin l’avarícia i prohibissin la cobdícia  sense límits (stock options, apalancaments, bons brossa, Goldmann Sachs...) que han marcat el pas del sistema econòmic els darrers, posem, 30 anys (des del caiguda del Mur d’una forma accelerada i sense topalls), podríem començar de nou i amb una nova perspectiva, gràcies al dur aprenentatge, diferent, positiva i optimista.

        Pensem-hi tranquil·lament, aquests dies d’estiu, si tenim la sort de fer vacances o fent un descans en la pitjor feina del món, la recerca de feina.

David Mallol

alavorade.wordpress.com

arrande.blogspot.com

<<diariagrandelsobiranisme.com>>

Absolutament recomanable:

<<http://www.bbc.co.uk/news/business-15748696 >>

               

Joan Laporta o l'essència del "filldeputisme"

Joan Laporta o l'essència del filldeputisme

El personatge de Joan Laporta, com el va definir fa poc Màrius Carol a Rac1, és desproporcionat.  D'una banda presenta una tasca excel·lent comandant una entitat esportiva especialment complexa, com és el Barça. Recordem que Laporta guanya les eleccions, agafa un club arruïnat i un equip destruït, i amb pocs doblers i molta imaginació el porta al cim. Després encara tindrà temps de posar remei quan la nau torna a torçar-se, incorporant Josep Guardiola a la direcció tècnica del primer equip de futbol, amb el qual hom ha assolit el més alt nivell d'excel·lència. Al costat d'això, Laporta potencia les seccions: posa ordre en el bàsquet i l'handbol, completament sense rumb en els primers anys del seu mandat, i promociona el futbol sala i manté la confiança en l'hoquei. Al costat d'això, que és un dels assoliments dels quals el nostre protagonista més se sent satisfet, ha convertit el club en un referent mundial, patrocinant a entitats com Unicef i  subvencionant activitats sense ànim de lucre -si és que això és possible avui dia- arreu del món, sense oblidar el catalanisme (esport i ciutadania, com deia el president Sunyol) com a base essencial del seu mandat en acompliment del desig de la majoria de la massa social del club – per primera vegada i que els presidents anteriors  (i posterior, sembla) havien maldat per arrencar com si en fos una pell afegida i morbosa.
Aquesta excel·lent tasca l'ha feta a mesura que es desprenia de la col·laboració (sic) d'individus tèrbols, com Sandro Rossell (i el seus sicaris, que van portar el Palau al desastre total del qual parlàvem dessús)  i s'envoltava de personalitats de relleu: Magda Oranich, Xavier Sala i Martín, Vicent Sanchis o Joan Oliver -aquest darrer tan bescantat- mentre es deixava veure amb gurus espirituals com Josep Maria Ballarín. En aquesta diguem, forja del líder, Laporta ja maldava per fer el pas entre l'esport i la política, en un país com el nostre, que s'ha hagut d'anar construint a si mateix, en el qual les institucions esportives són tan preeminents -millor dit, la Institució: en paraules de l'expresident Núñez, Barcelona era la ciutat que havia pres el nom del club que ell presidia, en fi.
Resumidament, en Laporta conviuen, el coratjós -en tots sentits- que sortia de l'armari (afirmar independentista fa 10 anys no és com dir-ho ara) al costat de l'impresentable que arengava consignes en espanyol en una assemblea de compromissaris. L'home que havia convertit el Barça en una entitat admirada arreu i paladí de bones causes amb el borratxo vergonyant del Luz de gas.

El pas (en fals?) a la política
I finalment, el salt a al política. Primer sembla que fa estires i arronses amb diferents forces dins l'independentisme i aconsegueix arribar a un acord amb un grup que es presenta cohesionat, com és Solidaritat per la Independència. Si aporta treball (López-Tena) i prestigi (M. Strubell) i Laporta popularitat, imprescindibles a les urnes, que són relativament generoses. A poc a poc, la desproporció del personatge fa que es trobi incòmode i acabi trencant el sac a les eleccions municipals presentant-se a Barcelona per Erc (hi ha qui hi ha vist com l'antiga direcció d'Erc, en realitat, buscava fer feina de sapa de la formació Si, de la qual hauria pres molts vots a les eleccions anteriors). Aquest trencament reconec que no vaig acabar de comprendre'l, i  consultant-ho amb un bon membre de base de Si, (per tant, lluny de les enveges i desafeccions lògicament provocades a la cúpula) em va assegurar que ho feia per diners, que Laporta estava desesperat per aconseguir sous per tal com li era impossible sostenir el seu actual tren de vida (i que tampoc podia pagar amb les seves activitats de gabinet jurídic). Ara bé; en fer-se trànsfuga, va  tornar a guanyar-se més enemics: i si abans els tenia a la dreta -per dir-ho ràpid-, ara li sortien a l'esquerra.

El filldeputisme
http://www.facebook.com/pages/No-vull-pagar/194053464045305#!/photo.php?fbid=194078090709509&set=a.194061564044495.42211.194053464045305&type=1&theater
En aquest revoltim que hi ha hagut darrerrament pel tema del no vull pagar, ha sortit a la llum el terme filldeputisme. L'ha fet servir un dels individus que formen la guàrdia pretoriana del president Mas, concretament el seu Cap de premsa, anomenat Joan Maria Piqué (de la línia David Madí -o Oriol Pujol-, per entendre's, jove, d'origen per damunt de la Diagonal, més o menys preparat però més segur de les seves possibilitats que ningú del que l'envolta). Ha fet servir aquesta expressió respecte la campanya del no volem pagar en una piulada que, en ser descontextualitzada, ha  provocat un terrabastall a la xarxa <<http://comunicacio.e-noticies.cat/el-cap-de-premsa-de-mas-compara-el--novullpagar-amb-filldeputisme-64655.html>> . 
L'origen del terme sembla que té a veure amb la procelosa relació de l'establishment de la precària cultura oficial catalana dels anys 60, i el va encunyar Joan Sales per definir tots els que s'oposaven a  l'obra de Mercè Rodoreda per raons extraliteràries, tant a la dreta (Pla) com a l'esquerra (els que no li perdonaven que hagués canviat de parella al primer exili, d'una banda, i que s´hagués inventat un personatge, tornada de l'exili, insuficientment engatjat, per dir-ho de pressa). Sales, prohom de tarannà fort i corda diversa de la de Rodoreda, tanmateix li publica la major part de les seves novel·les, de manera que fa possible la circulació d'una de les prosistes més llegides i traduïdes de la literatura catalana;  i la defensa quan la troika la vol bandejar (negant-li el premi Sant Jordi per La plaça del diamant, per exemple). Amb el temps, hem hagut de recórrer a les hemeroteques per saber d'on venien les rancúnies cap a Rodoreda; i la seva obra, avui, és indiscutible.
Doncs el prohom convergent va tenir la pensada de fer una comparança tot argumentant que si volem un país independent, el primer que hem de fer és convèncer a les nostres classes dominants (conceptes vidriosos, en sóc conscient: és a dir: pot tenir un país subaltern classes dominants?), que en cas d'assolir-la, no els passarà res... ans al contrari. Una mica allò d'assegurar-los que no es repetiran els excessos de l'any 36 -cosa amb la qual més o menys tot hi estaríem d'acord... respecte del 36. Per tant, insistia Piqué, en comptes d'anar a fer campanya en contra de La Caixa (accionista majoritària de l'empresa que gestiona les autopistes), que es fes davant del Banc de Santander, de Bankia (aleshores encara existia) o del Citybank -entitat que per cert està als tribunals per exaccions i irregularitats amb els seus clients.
I ja som al cap del carrer. D'una banda: cal que ens acarnissem amb una persona que té un objectiu molt proper al nostre  però un procediment definitivament divergent? Perquè de l'ala dreta (no hi insistirem) ja rep mastegots (la foto del Luz de Gas va ser portava, havent esguard que cap diari d'ací la volia publicar, d'una rotatiu madrileny infecte anomenat La gaseta, o una cosa així). Per tant: des de l'esquerra, també li hem de marcar la ratlla?
I ja més en general (i ací segueixo l'argument, ni que sigui només per fer-ne una presentació, del que explicava quan em referia al període de la guerra i la revolució...): la independència? Sí, és clar. Però per continuar en mans dels mateixos gàngsters; perdó, volia dir de La Caixa et alii? Pensem-hi, mentre en traiem els nostres migradíssims estalvis per posar-los a la banca ètica o a sota d'una rajola.....

David Mallol
http://​quimenjasopes.blogspo​t.com